You are currently browsing the category archive for the ‘Opinió’ category.

Novena jornada
Dimarts 4 d’agost del 2009
Continuem netejant la bassa que es troba en una finca forestal del Centre Excursionista de Ròtova (i la contornà :)) situada al terme d’Alfauir.
Segons anem pujant es nota la senda treballada. No tenim temps de resseguir-la cap al Sister però sembla una neteja del sender local que passa per esta font. El manteniment de la senda es fa necessari, ja que alguns trams ja comencem a omplir-se d’esbarzers.
Nosaltres, a la nostra faena, que encara en tenim molta. Ens calen més braços (amb els seus corresponents cors, que s’estimen el treball comunitari, al qual estem tan desacostumats els moderns habitants del país!).
A l’interior de la bassa no solament es manté humida la terra fangosa, també s’aguanta un rezumall que regalima, segons descobreix Rubén, per un clavill de la paret a prop del final del tub per a on caldria que rajara l’aigua. En lloc d’això, el que observem a la boca del deteriorat tub és un exemplar de cert tamany de gripau comú (Bufo bufo L.) que no ens dóna temps a fotografiar perquè s’amaga ràpidament en sentir-se observat; i, a més, amb artilugis amenaçadors com simplement el que deu de representar en este moment per a la criatura una càmera fotogràfica reflex. Amb aquest ja són cinc el exemplars de gripau comú observats al lloc este estiu, tots de diferents tamanys, la qual cosa i el fet de la presència permanent d’aigua són esperançadors a pesar dels condicionants negatius de cara a rehabilitar la bassa i facilitar la cria d’amfibis.
En tot cas continuarem pujant ací però caldrà intercalar altres llocs i tasques per tal de donar-li més amenitat al Voluntariat, tot allò dintre de les possibitats.
A la vista de les bones noves de la presència d’aigua que degoteja caldrà excavar per descobrir la conducció i averiguar perquè no compleix la seua funció. Per a no variar, una faena ens porta noves faenes, amb la qual cosa el procés s’allarga però l’objectiu final de recuperar la bassa ens motiva a continuar endavant.
Moltes gràcies a tot el Voluntariat, especialment a Aitor, Igor i Rubén.

Dimarts 4 d’agost del 2009

Continuem netejant la bassa que es troba en una finca forestal del Centre Excursionista de Ròtova (i la contornada :)) situada al terme d’Alfauir.

Segons anem pujant es nota la senda treballada. No tenim temps de resseguir-la cap al Sister però sembla una neteja del sender local que passa per esta font. El manteniment de la senda es fa necessari, ja que alguns trams ja comencem a omplir-se d’esbarzers.

Nosaltres, a la nostra faena, que encara en tenim molta. Ens calen més braços (amb els seus corresponents cors, que s’estimen el treball comunitari, al qual estem tan desacostumats els moderns habitants del país!).

A l’interior de la bassa no solament es manté humida la terra fangosa, també s’aguanta un rezumall que regalima, segons descobreix Rubén, per un clavill de la paret a prop del final del tub per a on caldria que rajara l’aigua. En lloc d’això, el que observem a la boca del deteriorat tub és un exemplar de cert tamany de gripau comú (Bufo bufo L.) que no ens dóna temps a fotografiar perquè s’amaga ràpidament en sentir-se observat; i, a més, amb artilugis amenaçadors com simplement el que deu de representar en este moment per a la criatura una càmera fotogràfica reflex. Amb aquest ja són cinc el exemplars de gripau comú observats al lloc este estiu, tots de diferents tamanys, la qual cosa i el fet de la presència permanent d’aigua són esperançadors a pesar dels condicionants negatius de cara a rehabilitar la bassa i facilitar la cria d’amfibis.

En tot cas continuarem pujant ací però caldrà intercalar altres llocs i tasques per tal de donar-li més amenitat al Voluntariat, tot allò dintre de les possibitats.

A la vista de les bones noves de la presència d’aigua que degoteja caldrà excavar per descobrir la conducció i averiguar perquè no compleix la seua funció. Per a no variar, una faena ens porta noves faenes, amb la qual cosa el procés s’allarga però l’objectiu final de recuperar la bassa ens motiva a continuar endavant.

Moltes gràcies a tot el Voluntariat, especialment a Aitor, Igor i Rubén.

Quarta jornada de voluntariat

P1000401 b

Dijous 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme. Encetem la canícula, el període de l’any en què normalment fa més calor i que compren de meitat de juliol i meitat d’agost, o siga, entre les dues verges. I la veritat és que fa molta calor.
Hem quedat amb Ángel, el pastor del convent, a les cinc de la vesprada per acompanyar-lo a pasturar el seu ramat. El grup voluntari és molt gran i variat, fins i tot han vingut els fills i nebots Lynda; la convocatòria resulta exitosa.
Les ovelles fan pinya, si es pot dir així, totes juntes fent rogle amb els caps al mig i les potes posteriors cap a fora, siga hivern, siga estiu. Unes quantes cabres ací i allà amb alguns xotets també. Àngel, amb els seus gossos fidels, pendent de tot, a l’ombra d’un vell garrofer. Salutacions i presentació. Un grupet anirà amb el pastor i la resta per darrere, per tal de no molestar el ramat, no acostumat en les seues rutines diàries a pasturar amb tants “pastors”. Els acompanyem al llarg d’un recorregut facilet que fan habitualment en esta època de l’any, quan no entren al riu i què després d’eixir de la finca del monestir travessa l’Herm de Ròtova per a entrar després en una finca de tarongers falts d’aigua. El ramat menja brossa, “males herbes” i fema el bancal, un fet que resulta  una bona aliança o simbiosi. A l’ombra d’una morera i un nesprer de dimensions extraordinàries a la vora d’un caminal, que és el que ha esdevingut l’antiga via pecuària, mentre el ramat pastura i descansa, li fem preguntes a Àngel.
És un home reflexiu, pràctic i sincer amb una llarga experiència vital com a pastor. Tot açò es manifesta quan escolta les preguntes que li fem i respon serenament, mostrant el seu punt de mira, la seua veritat, sense mentides ni artificis, per difícil o complicada que siga la pregunta. Es podria escriure més sobre la jornada , i sobre tot sobre la persona: Ángel Rodilla, natural d’un poble, Arroyo Cerezo, de la València més interior, que fita amb Aragó i Castella la Manxa. Tot això, o part d’això, ho deixarem per a una altra ocasió. La entrevista va quedar enregistrada per l’ecomuseu. A més, junt a dues experiències ramaderes de la vall d’Albaida, ell protagonitza un documental anomenat “Vides pecuàries” que presentàrem amb el seu director Pau Reig el divendres 10 de juliol al Centre Social d’Alfauir. A l’acte estigueren Àngel i un altre ramader d’Aielo de Rugat.
En fi, una jornada diferent, per conèixer una realitat de la vall prou desconeguda en l’actualitat, encara que els seus paisatges es van modelar lentament, a un ritme sovint natural durant segles i segles per esta activitat, en gran part, tot i que a voltes no ens parem a interpretar-los; generalment, observem des d’un inmòbil el present o vivim a un ritme frenètic.
La poesia de Gil-Albert la coneixia gràcies al recull poètic de l’impagable Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer, i em resulta molt evocadora i addient per acompanyar el text per diferents motius que us podeu imaginar potser: d’una banda, està escrita per un poeta alacantí en castellà, com la parla, també castellana, d’Ángel. Per altra banda, tornar a citar a Joan no deixa de ser una mena gratitud o agraïment, amb ell, compartit a més a més, amb l’ecomuseu. Moltes gràcies!
José María Peiró

Dijous 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme. Encetem la canícula, el període de l’any en què normalment fa més calor i que compren de meitat de juliol a meitat d’agost, és a dir, entre les dues verges.  I la veritat és que fa molta calor.

Hem quedat amb Ángel, el pastor del Convent, a les cinc de la vesprada per acompanyar-lo a pasturar el seu ramat. El grup voluntari és molt gran i variat, fins i tot han vingut els fills i nebots Lynda; la convocatòria resulta exitosa.

Les ovelles fan pinya, si es pot dir així, totes juntes fent rogle amb els caps al mig i les potes posteriors cap a fora, siga hivern, siga estiu. Unes quantes cabres ací i allà amb alguns xotets també. Àngel, amb els seus gossos fidels, pendent de tot, a l’ombra d’un vell garrofer. Salutacions i presentació. Un grupet anirà amb el pastor i la resta per darrere, per tal de no molestar el ramat, no acostumat en les seues rutines diàries a pasturar amb tants “pastors”. Els acompanyem al llarg d’un recorregut facilet que fan habitualment en esta època de l’any, quan no entren al riu i què després d’eixir de la finca del monestir travessa l’Herm de Ròtova per a entrar després en una finca de tarongers falts d’aigua. El ramat menja brossa, “males herbes” i fema el bancal, un fet que resulta  una bona aliança o simbiosi. A l’ombra d’una morera i un nesprer de dimensions extraordinàries a la vora d’un caminal, que és el que ha esdevingut l’antiga via pecuària, mentre el ramat pastura i descansa, li fem preguntes a Àngel.

És un home reflexiu, pràctic i sincer amb una llarga experiència vital com a pastor. Tot açò es manifesta quan escolta les preguntes que li fem i respon serenament, mostrant el seu punt de mira, la seua veritat, sense mentides ni artificis, per difícil o complicada que siga la pregunta. Es podria escriure més sobre la jornada , i sobre tot sobre la persona: Ángel Rodilla, natural d’un poble: Arroyo Cerezo, de la València més interior, que fita amb Aragó i Castella la Manxa. Tot això, o part d’això, ho deixarem per a una altra ocasió. La entrevista va quedar enregistrada per l’ecomuseu. A més, junt a dues experiències ramaderes de la Vall d’Albaida, ell protagonitza un documental anomenat “Vides pecuàries” que presentàrem amb el seu director Pau Reig el divendres 10 de juliol al centre social d’Alfauir. A l’acte estigueren Àngel i un altre ramader d’Aielo de Rugat.

En fi, una jornada diferent, per conèixer una realitat de la vall bastant desconeguda en l’actualitat, encara que els seus paisatges es van modelar lentament, a un ritme sovint natural durant segles i segles per esta activitat, en gran part, tot i que a voltes no ens parem a interpretar-los; generalment, observem des d’un inmòbil el present o vivim a un ritme frenètic.

La poesia de Gil-Albert la coneixia gràcies al recull poètic de l’impagable Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer, i em resulta molt evocadora i addient per acompanyar el text per diferents motius que us podeu imaginar potser: d’una banda, està escrita per un poeta alacantí en castellà, com la parla, també castellana, d’Ángel. Per altra banda, tornar a citar a Joan no deixa de ser una mena de gratitud o d’agraïment a ell, compartit a més a més, amb l’ecomuseu. Moltes gràcies!

 

Misteriosa presencia. XV

Estudios hice de pastor en sierra,

perfumando en las matas mis tobillos,

dedos de aroma ungidos por tomillos

acariciando el bozo de la tierra.


 

Apenas tremoloso amaneciera

ciñe verdes el día caramillos,

doseletes gozando de arbolillos

labro sutiles quesos que te diera.


 

¡Ay mis cabras peremnes si las vieras

que retozar riberas a tu fuente

los morrillos en plata de frescura!


 

El ánimo moroso decidieras

seducido y dictado por tu frente,

que con pastor la noche no es oscura.


 

Juan Gil-Albert

José Maria Peiró

 

 

Diumenge, 24 de maig va tenir lloc una excursióL’activitat va consistir en un passeig botànic des d’Almiserà fins a la font de la Finestra, amb motiu d’un nou homenatge a l’etnobotànic Joan Pellicer, que havia preparat el grup excursionista Viarany. Una vegada a la font de la finestra, els excursionistes resseguiren de prop l’aqüeducte dels frares de Sant Jeroni de Cotalba.

Salvador Pallarés, professor i membre de l’Associació Comarcal d’Ajuda al Poble Saharahuí, ens va acompanyar i va publicar aquest article a l’edició comarcal del diari Levante-EMV.

opinioPALLARES

Des de l’ecomuseu Vernissa Viu volem agrair-li aquestes paraules tan afectuoses, que suposen una espenta més en la nostra tasca diària.

Hui hem presentat l’audiovisual del voluntariat de l’ecomuseu. I la gent assistent què en pensa? Aquestes han sigut algunes de les seues respostes. L’ecomuseu l’hem de fer entre tots i totes, per això, us agraïm les vostres aportacions. En aquesta ocasió, hem preguntat què era o havia de ser l’ecomuseu per a ells i quines iniciatives podrien completar el voluntariat. Tot seguit, les respostes a la primera pregunta. La resta d’idees i suggeriments els anirem incorporant en la redacció del projecte per al proper voluntariat; moltes gràcies.

Un ecomuseu:

Un vehicle per a la participació de la població en la gestió del seu territori. Una molt bona opció per al desenvolupament sostenible d’un territori.

Visions de futur per a un territori concret, habitat per diferents generacions alhora, que van heretar una cultura i la pretenen transmetre a les següents generacions.

Un ecomuseu és la posada en valor d’un territori per part dels seus habitants. Estimant-lo i coneixent-lo, es pot arribar a falcar-lo i fer-lo brostar de nou. Sembrar passat al present per collir futur.

M’ha paregut molt bé i m’agradaria apuntar-me.

Us done el meu suport i ànims per a continuar la tasca, que la considere important i necessària.

Espai obert, on la gent ajuda a millorar el medi ambient de cada comarca.

Recuperar, mantenir, il·lusionar, sembrar… UTOPIA.

Eco:una ave que clama en el desierto. Museo: mantener viva la voz, esa naturaleza siempre. Mucha suerte y lazos entre nosotros, y gracias a los propietarios por ceder a una experiencia única.

La paraula “museu” sembla anar lligada a una cosa del passat. Jo crec que un ecomuseu en zona agrícola hauria de basar-se en conreus de varietats oblidades, bones però comercials. Podrien servir per a mostrar-les al públic, i degustar-les; així com servir de lloc d’intercanvi i préstec de llavors. No cal oblidar els animals de corral. Podria recuperar-se per a la Safor, per exemple, la varietat de pollastre valencià.

Mena de connexió amb la natura pròxima a nosaltres.

Ecomuseu creix.

Un espai natural obert i dinàmic. Que permeta la interacció entre els seus elements i la gent que l’habita o que hi viu aprop.

Ecomuseu: museu a l’aire lliure on les peces exposades són el patrimoni rural i natural, en totes les seues expressions. L’única forma intel·ligent ara per ara de preservar uns paisatges i els costums arrelats a la terra.

Conservació del medi natural al temps que es pot gaudir d’ell.

Per a mi és una iniciativa novedosa i necessària per al nostre territori. Crec que, a més, de conéixer el nostre entorn, cal tornar a aprendre a estimar-lo. I la millor manera és treballant a peu d’obra per tal de recuperar-lo.

Laura Martínez.

A les 07:20h quedem en veure’ns amb els voluntaris a l’entrada del poble d’Alfauir; per motius tant de trànsit com d’altres, hi ha una part dels voluntaris que arriba una mica més tard, però, deixant eixes menudalles a banda, comença l’eixida cap a la bassa de la font del Cister, propietat del Centre Excursionista de Ròtova i situada com hem dit abans al terme municipal d’Alfauir.

Una vegada tenim segura la localització de la bassa i arribem a ella, comença la tasca de desbrossar, tant l’interior com el seu voltant.

Els voluntaris fan ús de corbelles i tisores de podar per a llevar totes les brosses que fan malbé la bassa: esbarzers, argelagues i d’altres matolls han crescut per l’interior de la bassa durant tot el temps que aquesta ha estat abandonada, i han produït en ella alguns desperfectes; i, ara que els voluntaris estan actuant, és el moment en què actuem tots i acabem per complir el somni del Centre Excursionista de Ròtova, i convertir eixa bassa en una bassa per a la cria i protecció d’amfibis.

Cal fer una especial menció a la visita del dia, les randelles, a més d’un i d’una li deixaren un bon record per al cap de setmana.

En un sol matí l’interior de la bassa ha canviat completament; això de l’exterior, els voltants, és un poc més difícil, però segur que ho aconseguirem.

Publicat a Levante-EMV (edició de la Safor), hui.

 

 Treballant amb el projecte d’ecomuseu Vernissa Viu, hem pogut establir una relació especial des de fa uns anys, no ho podem negar, amb algunes d’aquestes institucions italianes. Això ens ha portat, al llarg de tres anys consecutius, a participar-hi en diferents experiències, amb diferents formats, per començar a aprendre què era això dels ecomuseus.

 

El 2006, de viatge per un Piemont fred, coneguérem les iniciatives d’Scopriminiera (a la vall de Germanasca), l’ecomuseu della Argila, el d’un antic monestir de monjos de l’orde de la Trapa… L’any passat, la Toscana ens va rebre amb una climatologia més suau. Entre els turons de Casentino vam participar en el workshop que de tant en tant celebren els ecomuseus europeus; preocupacions, inquietuds, diferents metodologies, etc. d’arreu del continent, on també vam tindre un espai per exposar les nostres propostes. Finalment, entre finals de març i principis d’abril d’aquest any, 16 joves saforencs hem viatjat a la regió del Trentino (a Itàlia) per participar en la primera part d’un programa d’intercanvi amb joves de la regió, integrants i relacionats amb l’Ecomuseo della Giudicarie.

 

Isa, Roger, Núria, Juanma, Raül, Miquel, Helena, Pau, Anabel, Paco, Claudi, Albert, Joan, Christelle -i Rebeca, com a coordinadora de l’ecomuseu- han pogut comprovar in situ, amb la limitació de romandre tan poc de temps, com funciona un ecomuseu; han pogut entreveure els reptes de voler coordinar diferents realitats locals, de vegades cadascuna amb una voluntat política diferenciada. Vam anar copsant tant les idees com els problemes que se’ns obren en iniciar un somni tan complex. I, més enllà del contingut del viatge, hem aprés a conviure, a conèixer-nos, a respectar-nos; i, perquè no, a passar-ho d’allò més bé en grup.

 

Haver participat en els diferents intercanvis i congressos no ens fa importants; però sí, afortunats per haver tingut l’ocasió d’aprendre de tants contextos interessants, de tantes persones diferents. Allà –a Itàlia- i ací: de gent valenciana, d’entitats i organismes, de moltes persones saforenques que ens han ajudat o que han compartit amb nosaltres el seu temps per reflexionar sobre el territori i sobre els museus; en darrer terme, de tot l’entramat associatiu que treballa in extremis per salvar cada pam de terra del seu terme.

 

Una vegada ací, cal correspondre amb la mateixa moneda –o amb la que tinguem-, en el que serà la segona part de l’intercanvi. Dihuit o vint joves visitaran la comarca a partir de dimecres vinent. Venen per conéixer de prop la Safor i la nostra gent; per conviviure i continuar l’experiència iniciada, per continuar aprenent. I ara ens tocarà a nosaltres ser els guies pacients, atents a les preguntes dels nostres amics. Els nostres viatgers estan desitjant mostrar-los el seu propi territori. Al cap i a la fi, es tracta de donar i rebre; això és la convivència i l’intercanvi.

 

              Per a bé o per mal, els ho hem de mostrar tot; tan sols lamente que quede tan palés com, des de molts punts de vista, no hem sabut pensar este país abans de destruir-lo. Què en queda per poder oferir als visitants? O, el que ens definitiva és més important, quin territori els estem llegant als futurs saforencs?

Jordi Puig

Entrega del premi Margalló, de medi ambient 2007, que atorga el Centre Excursionista de València pel projecte “Catàleg de custòdia de l’ecomuseu Vernissa Viu”. Rebeca Pascual, Xavier Ródenas i Jordi Puig.

A la fotografia, Rafael Garcia, Vicent Faus, Josep Francesc Fayos, Rebeca Pascual, Xavier Ródenas, Jordi Puig, Pedro Ciscar i Francesc Balbastre.
entregamargallo01.jpg

No hi ha portes, ni lleis ni cap clàusula que l’institucionalitze, per a bé o per a mal. Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. Un ecomuseu parla de l’empremta de l’home sobre un territori, sobre el medi natural i sobre les possibles vies de desenvolupament local que es poden donar, tot i respectant el territori i el patrimoni. Aquest, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que duem a terme des del Col·lectiu Vall de Vernissa.

Quan estarà fet l’ecomuseu?, ens pregunten. No ho sabem, si el que volen és un recinte perfectament acondicionat, inaugurat tot i tallant una cinta protocolària.

I quan el podrem visitar?, insisteixen. Mireu, quan vulgueu. No tingueu mandra, no espereu que tot estiga restaurat o que els guie un gestor d’una fundació. Apropeu-vos ja i, si us ve de gust, contribuïu en la seua construcció. Si decidiu senzillament recórrer-lo, no se l’acabareu.

Deixeu-vos el rellotge a casa; endinseu-vos pels senders i per barrancs agrests. Pugeu fins algun castell i diviseu la plana; mireu com s’escapa, com una serp, eixe riu que hem assecat entre tots. No us prometem una vall virginal. Vivim en un País que també és vostre i del qual també vosaltres coneixeu els seus pecats. Però cada pedra posada per l’home ens ha de fer reflexionar sobre la seua conveniència. El nostre territori us convida, també, a meditar sobre les fórmules més adequades de desenvolupament local.

L’Ecomuseu Viu de la Vall de Vernissa agrupa tot un conjunt d’iniciatives i de projectes basats en la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la nostra vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació, i amb l’objectiu de contribuir així a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.

Aquest catàleg de custòdia, pel qual hem rebut el premi, serà l’eina per aconseguir enllaçar amb entitats –públiques i privades- que custodien el nostre patrimoni.

Nosaltres entenem que, per a les empreses, el paisatge és un clar actiu -no, una despesa-; tota empresa ha d’invertir part del seu benefici en ella mateixa i això també és aplicable a l’entorn que l’envolta, ja que el paisatge directament o indirecta  és un “factor de producció” sense el qual l’empresa no pot oferir res, o el que ofereix minva. Ja hi ha empreses que han vist això clarament i han creat fundacions que inverteixen part dels seus beneficis en la natura o la cultura. La custòdia és el l’acte amb què una administració pública o privada (empresa, fundacio o associació) participa en la conservació del territori sense comprar res, només arribant a acords amb els propietaris involucrats; fet i fet, es genera un nou escenari on ells –els propietaris- tal volta no hagen de vendre.

Però deixeu-nos que abandonem aquesta mena de sermó i ens dediquem, ara, al que hauríem d’haver fet des d’un principi. A parlar de les persones i a agrair aquells que ens han recolzat. Deixeu-me que vos presente la suma d’ingredients que, en posar-los a dintre de la coctelera, han tret un bon refresc.

Xavier Ródenas –Xavi- havia baixat el 2004 dels Pirineus amb idees sobre com funciona el sistema de la custòdia; allà havia sumat una bona experiència amb un projecte LIFE.

Pau Rausell, un economista –tot i que no ho semble-, ens havia suggerit, en una ponència, posar en funcionament la figura de l’ecomuseu. I José Maria Peiró, que havia estat coautor en un estudi paisatgístic de la zona, va posar sobre el paper el seu coneixement precís i segur del territori, de cada pam de terra, de cada pedra i cada arbust.

Els primers sorpresos crec que vam ser nosaltres quan vam concretar els nostres desitjos en un projecte que la Caixa va tindre a bé de premiar i finançar. I, mireu com són les coses, sembla que el nostre camí sembla destinat a creuar-se amb aquesta obra social. Hui, també; i per molts anys.

I no em puc deixar a Rebeca Pascual, ací al meu costat, que en la tasca més o menys desordenada que dúiem a terme, ha posat ordre i concert; li ha aportat el treball constant de qui és veterà, tot i que aporta la frescor jove més evident de l’equip de l’Ecomuseu.

Entretant, sense fer soroll, sense presumir ni eixir en la premsa, sense rebre cap premi, sense esperar cap reconeixement, a Ròtova un grup excursionista feia 25 anys que practicava la custòdia màxima: ara són al voltant de 700 les fanecades adquirides i protegides i en les quals hi ha dues microreserves de flora i una de fauna. Permeteu-nos que ens sentim més orgullosos d’aquesta tasca de 25 anys que no de la del Col·lectiu i l’Ecomuseu, que tot just acaba d’iniciar-se. L’ecomuseu, al cap i a la fi, té més camí per fer que aquell que ha recorregut.

Estic segur que si férem un llistat de les persones que hi han posat un granet d’arena en aquest projecte, no acabaríem fins les 10 de la nit. I ja toca anar cloent l’acte.

Volem expressar el nostre agraïment al Centre Excursionista de València, el premi del qual no solament ens satisfà sinó que ens marca amb una gran responsabilitat: la de dur a terme un projecte difícil però il·lusionador; i, com estem comprovant cada dia que passa, molt viable. No podem deixar d’esmentar ara l’Obra Social de La Caixa, el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia i el Departament d’Investigació en Economia aplicada a la cultura de la Universitat de València.

A totes les persones que han dedicat “un minut” a atendre el projecte, a aquells que ens han recolzat, als becaris i becàries que hi col·laboren, als membres del Col·lectiu Vall de Vernissa i als habitants d’Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova, i de la resta de la Safor.

Se’ns pot acusar –com, de fet, ho han fet- de somniadors. Però no oblideu que els nostres primers somnis els posàrem per escrit. Amb ells, redactàrem un projecte, amb el qual aconseguírem financiació, que convertí el somni en realitat.

Així que us demane, per favor, que també somnieu amb els peus a terra. I que després ens ho conteu.

Moltes gràcies.

En arribar a Ròtova, compartírem el premi amb els amics del Centre Excursionista de Ròtova.
cer.jpg

Twitter Updates

Articles