You are currently browsing the category archive for the ‘Opinió’ category.

Article de José Sierra, publicat al diari Levante-EMV (14-3-2013).

Hace años, el ejercicio de la caridad o el compromiso, que de todo había, se materializaba de múltiples maneras, algunas no tan alejadas de cómo ahora colaboramos con Médicos sin Fronteras o con la Fundación Vicente Ferrer. Había una modalidad, la favorita de muchos, que pasaba por apadrinar a alguien concreto a quien incluso dabas el nombre: financiabas su bautizo a cambio de una módica cantidad que se mantenía a lo largo de los años y permitía un cierto seguimiento de la trayectoria vital del beneficiario. Supongo que suena a antiguo, a infracción del derecho a la privacidad, incluso a reaccionario; pero así lo vivimos con cierta inocencia. Lo digo a cuenta de la llamada «Custodia del territorio», una modalidad de ejercer el compromiso con el medio ambiente que gana cada vez más adeptos en España, quizá porque es «próxima» y muy directa, como aquella del bautizo. Tanto que te hace sentir realmente corresponsable del medio ambiente que te rodea, incluido el paisaje socioeconómico.
La custodia o, mejor, los acuerdos de custodia, permiten que entre un propietario de terrenos y una entidad de custodia en la que participan ciudadanos de a pie se pacte el modo de conservar y gestionar un territorio. Las entidades de custodia son organizaciones públicas o privadas sin ánimo de lucro que participan activamente en la conservación del territorio. Según el último inventario de iniciativas de Custodia elaborado por la Función Biodiversidad, la superficie total acogida a la custodia asciende en España a 346.000 hectáreas, con un 18% de crecimiento respecto al año anterior. Las entidades de custodia han pasado de 130 a 214 desde 2010 hasta ahora. Cataluña fue la pionera, pero los mayores incrementos en los últimos años se han dado en la Comunidad Valenciana, Asturias y el País Vasco, así como en Extremadura, Andalucía o Cantabria. Hay naturaleza que no se compra con dinero y a la que no llega la inversión pública, pero para todo lo demás siempre queda la custodia del territorio.

Anuncis

Vos oferim un article de la companya i escriptora M. Josep Escrivà, sobre el barranc d’Atanasi de Ròtova i la zona creamada a l’incendi de l’abril de 2011.

M. Josep Escriva (BUCOMSA)

Portada de For sale, o 50 veus de la terra, dissenyada per Pau Àlvarez per a Edicions 96. Aquest gnom s’ha convertit en la mascota fidel i agredolça dels nostres recitals.

El dia 9 d’abril de 2011 havíem estat a Morella presentant un espectacle poètic, musical i fotogràfic, amb el títol de For sale, o 50 veus de la terra, basat en un llibre homònim en el qual cinquanta poetes valencians expressen, amb el format del vers, la seua particular relació amb el lloc o la porció de territori que els és emotivament més pròxim.
En el moment de la coordinació del llibre, només s’hi va posar com a exigència que els poemes foren inèdits, i en cap cas no se’n va marcar el to. Però, dels 50 textos, va resultar que la immensa majoria es van fer ressò d’un país maltractat, d’un medi sobreexplotat, d’uns paisatges depredats i, en resum, d’un país posat “en venda” a mercè d’especuladors i de negocis urbanístics sense escrúpols. Aquest resultat va donar peu a acompanyar cada recital amb la projecció d’una sèrie d’imatges esfereïdores que el fotògraf Natxo Francés ens va cedir desinteressadament, i que ell mateix va anomenar, en el seu conjunt, “País en venda”. I igualment va marcar −la resposta dels poetes de For sale−, el caràcter del pròleg que jo mateixa vaig redactar, amb el títol de “Quan els homes escupen a la terra…”, extret d’una citació del “Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855”:
“Allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra”.

Un mur monstruós d’edificis entre l’horta i la mar. La mirada sempre compromesa de Natxo Francés ensenya cruament els atemptats urbanístics comesos al nostre país.

L’endemà d’aquell recital sacsejador de consciències adormides, mentre recorria els carrerets de Morella amb la intenció d’endur-me’n alguna instantània fotogràfica, a través d’una finestra oberta, un televisor difonia la notícia catastròfica d’un incendi que, des de la nit de divendres 8, arrasava sense control els termes de Benicolet, Llutxent, Almiserà i Ròtova, entre la Vall d’Albaida i la Safor. Hi vaig seguir tota l’explicació palplantada als peus de la finestra. Les flames havien cremat ja, en aquelles hores matineres del dissabte 9 d’abril, centenars i centenars d’hectàrees. Tot apuntava que el foc havia estat intencionat.
Als pobles del voltant del riu Vernissa, a la Safor, feia anys que un col·lectiu de gent, amics i còmplices de causes comunes, havien posat en marxa un projecte anomenat Ecomuseu VernissaViu, basat en un concepte nou de gestió, d’estudi i valoració d’un territori, del seu patrimoni natural i cultural, amb finalitats científiques educatives i d’optimització racional dels recursos econòmics. Amb l’incendi, una zona importantíssima emmarcada dins d’aquest projecte havia quedat carbonitzada. Només a Ròtova, 400 hectàrees, especialment el barranc d’Atanasi, amb dues reserves de flora i una de fauna, adquirit i gestionat des de fa anys pel Centre Excursionista d’aquest poble.

Foto extreta del bloc A un tir de pedra. El coratge i la implicació de la gent que gestiona aquest espai d’opinió ens mereix gran admiració, i compta amb tot el nostre suport. Ací hi ha la cara i la creu, amb les barrabassades dels polítics que ens malgovernen, i la impressionant resposta crítica, i raonada, de la gent que ja n’està tipa.

En aquells dies, les paraules del cabdill Seattle s’havien quedat enganxades al cap com un martelleig: “quan els homes escupen a la terra, s’escupen a ells mateixos.” No havia tornat a xafar aquella zona des de l’abril fatídic de l’any passat. I tenia pendent el deute amb mi mateixa d’escriure tot això en algun lloc. “Quan els homes escupen a la terra…” em pareixia un títol idoni que expressava l’amargor i el més que justificat sentiment de ràbia i d’impotència.

Recorrent la Ruta dels Monestirs, així es van trobar uns companys un bon tram del camí, a penes uns dies després de l’incendi de l’abril de 2011. Foto: Josep Olaso.

I encara gràcies que almenys els mitjans se’n feren ressò, i s’hi van sentir les veus crítiques d’aquells que ficaren el dit a les nafres de tants càrrecs públics que permeten urbanitzar indiscriminadament en terrenys que, en el cas d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, han de ser protegits abans que qualsevol paratge natural. Si disposeu de 15 minuts, us recomane que mireu aquest reportatge produït per Punt 2. Un exemple commovedor de com, a pesar de totes les agressions, la natura segueix el seu cicle ininterrompudament.

“Ròtova. Un camí entre cendres”. Un reportatge de gran qualitat dintre del programa Medi ambient, dirigit per Xelo Miralles. Amb tema musical inclòs del grup Atzukak: “Després del foc”, sobre un poema de David Gironés (min. 13 aprox.) Tot plegat, una joia de vídeo.

Deia que no havia tornat a la zona cremada. Fins diumenge passat. M’hi va acompanyar l’amic, activista incansable, i ara regidor per Ròtova, Jordi Puig. Un 8 de gener; nou mesos justos, casualment, després del drama del foc. Primer ens regalàrem una visió panoràmica de la vall de Vernissa des de dalt del castell de Palma. I després agafàrem, des de Ròtova, el camí que condueix al castigat barranc d’Atanasi. Quasi impresa a la retina duia la fotografia de Xavier Ródenas sobre la qual havíem estat treballant els tres en els últims dies: un tram de senda on les cendres encara fresques de l’incendi deixaven pas al verd indemne. Una metàfora que, presa des del costat de les no-cendres, ens havia de servir com a encoratjament esperançador de cara al nou any. Una amable imatge poètica que, per a sorpresa meua, ens va eixir al pas tot al llarg de la nostra excursió de muntanya. Perquè el barranc d’Atanasi, i el Blanc, continuen mostrant els estralls del foc. Però al voltant dels troncs cremats, i de les vores dels camins, han crescut mates de llentiscle, i de murta, i els margallons ja fa temps que s’espampolen des d’una supervivent soca negra. L’aigua hi continua fent el seu camí, a la font de les Galeries, i generant vida al seu pas. I des de les cavitats dels garrofers, s’hi veuen arrancar amb força tiges noves.

Jordi Puig va fotografiar aquest brot de garrofer imposant-se entre el ramatge carbonitzat d’un pi.

Tot al llarg del camí trobàrem un sotabosc lluent de murtes i de llentiscles. Els troncs negrellosos hi resisteixen per a recordar el dol viscut en aquella terra.

Una altra vegada la natura, imparable, invencible, capaç de sobreposar-se a les agressions, aliena a les misèries caduques dels humans, em va donar una bona lliçó de noblesa: “allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra”. Si això és així, el nostre convenciment en la capacitat d’autosuperació, i el missatge constructiu que hem estampat a la foto de Xavi, és ben factible, perquè parteix d’uns fets constatables per qualsevol que s’hi vulga deixar caure. Això és: que més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. Faríem bé −a banda de creure en aquesta espècie de fe pagana− d’actuar-hi en conseqüència. Jo començaré per canviar el títolamarg amb què havia pensat encapçalar aquestes línies per un altre de més positiu.

Xavier Ródenas, Jordi Puig i M. J. Escrivà hem volgut compondre aquesta tarja felicitadora de l’any 2012, amb el missatge que un altre model de gestió del territori, i del país en general, és, a banda de possible, vital. I que res ni ningú no ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

Ja tenim al web del Grup Radio Gandia http://www.radiogandia.net/ durant aquesta setmana, el programa del passat dilluns 8 d’agost on ens van entrevistar per a parlar sobre el voluntariat per la custòdia i les tasques després del foc a Ròtova.

“No som imparcials, clar, tenim una certa passió”, però vaja, no està mal, veritat?

I ací, tot seguit, l’entrevista a Laura i José Maria:

Ja portem  unes quantes setmanes de preparatius per tal de posar a punt aquesta nova edició.  Han hagut incertesses – normal-, i alguna que altra costera però les passes fermes i l’esperit animat ens porten a bon lloc, això no el podem negar. Al final col·labora únicament el Col·legi Públic Vernissa, situat a Llocnou. Casualitats de la vida,  però el tarannà llocnouí potser en tinga un poc a vore, i amb això no volem fer ninguna comparança ni crítica negativa, tot i què “algo” ens falla al comunicar-nos  amb l’oficialitat d’altres pobles de la vall.  Però  de segur que en el futur es concreten més projectes per a treballar en comú si sumen voluntats i estima per millorar l’estat de les coses.

Al llarg d’este temps, un equip format per quatre alumnes d’un  curs de monitores i monitors d’interpretació i educació ambiental fan les pràctiques amb nosaltres. L’ambient, la motivació i la dedicació són òptims. Paulatinament, amb molt bona connexió, hem caminat pel territori del Vernissa i voltants, cercant idees, recursos  i lligams tots plegats,  concretant uns tallers a l’escola de Llocnou i un itinerari pel riu Vernissa, visitant i interaccionant (positivament) amb algun arbre singular i popular. L’objectiu fonamental d’aquestes accions està relacionat amb l’educació ambiental, incidint en la millora, per part de l’alumnat de les escoles, del coneixement i l’estima pel medi, tant local i inmediat, com el corresponent a escales més generals i globals. En definitiva, contribuir a la educació entesa com un necessari procés d’interaccions, coneixement i millora de la capacitat de ser persones, que al nostre cas es concreta amb el creixement del respecte i estima per la natura, i per ende també, de l’integració de l’ individu amb el tot.

I així, acabant la tardor, a les portes de les vacances nadalenques, farem esta nova intervenció. Des d’ací aprofitem per tal de donar les gràcies a tota la gent, col·lectius i institucions implicades d’alguna forma en què allò siga possible, una vegada més.

Tot arriba en el millor moment 🙂

 

 

 

A continuació pengem el missatge que Natxo Serra, bon amic de l’ecomuseu, ens va escriure en conéixer l’activitat de passejada amb el ramat d’Àngel Rodilla, el pastor del Convent:

Hola Ecomuseu,

Vaya tela de actividades que proponéis continuamente, ni en agosto decae, tanta energía solo puede provenir de un amor muy profundo por las raíces propias.

En relación a la actividad que proponéis (acompañar a uno de los últimos pastores de la comarca), quería comentar que como muchos, soy nieto de pastores, en mi caso turolenses, incluso  los hermanos mayores de mi padre, los que aún nacieron en Teruel,  lo fueron en su infancia (muy duras las infancias en aquellas tierras). Asi que el pastoreo me retrotrae al recuerdo de mi abuela, que me contaba cuentos de pastores, y de cómo aprendió a leer y a escribir a escondidas, porque su padre se lo prohibió: las mujeres dedicadas a la tierra y al ganado no tenían por qué saber leer. Aún con esa contradicción, siempre me ha parecido una forma muy noble de vida, muy estimable.

Un abrazo

Natxo Serra

Esta setmana ha arribat la tardor, la primavera de l’hivern a casa nostra, ací a la Vall de Vernissa. El dimarts 22 de setembre per la nit va estar l’entrada oficial a la nova estació. Els canvis han sigut graduals, llevat d’alguna brusca ocil·lació meteoròlogica amb alternància de vents de llevant i ponent. Sense solució de continuïtat vam tenir una mena de transició des del “gros de l’estiu” fins ara:   les llums calitjoses anaven filtrant-se i rentant-se amb aires més frescs que aportaven bon estar i convidaven a anar fent coses i planejar de noves.

Així,  acabat el periode oficial del Voluntariat d’enguany , i esperant per concretar una data de cloenda bona per a tota la colla hem seguit fent. De segur què comboi del bó n’hi haurà amb intervencions “hidriques i fontinals” alguns caps de setmana 😉  Setmana a setmana continuem amb una incipient  distribució local de productes de la terra amb custòdia (hortalisses i verdures que han crescut amb una certa estima per la faena ben feta i el respecte per la terra).  Els projectes marxen al seu ritme.  La custòdia de parcel·les a vora riu, la preparació del proper workshop d’ecomuseus europeus, exposició a València, presentació de llibres i audiovisuals,…Projectes, intervencions, events en què l’Ecomuseu organitza, gestiona i meneja l’assumpte, però també un grapat de col·laboracions amb altres entitats, ajuntaments , col·lectius i persones.

La grossa de l’estiu, de segur que té a veure amb el Llibre de Projectes de Custòdia de l’Ecomuseu, què el dimecres per fi vam presentar a la seu del Centre Excursionista de València. Esta veterana entitat, no cal què ens mirem al melic però recordarem que ens vam concedir el seu Premi bianual Margalló, al 2007 i ara calia concloure el projecte premiat i rebre un xec amb l’import què faltava. Va estar emotiu,  amb l’agradosa presentació prèvia de José Manuel Almerich i el president de l’entitat, que donaren la paraula als nostres Jordi Puig i Rebeca Pascual. Després amb cares conegudes i altras, ens vam convidar a una picadeta en la què xarrarem entretingudament amb José Manuel Almerich i companyia. N’hi havia fins i tot  alguna vella glòria de l’excursionisme valencià que havia vingut a l’acte, la qual cosa va estar tot un honor.

Com ens comentava  una bona amiga italiana, que ens felicitava (tanti di cappello!), el somni de l’ecomuseu és de “llevar-se el barret”, i cal donar-li la benvinguda en mig d’unes circunstàncies i un ambient prou “descolorit” en el què sembla que les grans il·lusions hagueren desaparegut… No serem nosaltres quins perderem la il·lussió, i menys ara. A més, us estem esperant, lectors i lectores, per tal de convidar-vos a compartir este somni i aportar el vostre granet 😉

Enllestim la bassa
Hui hem quedat a les 8 a l’entrada d’Alfauir. A poc a poc la gent va arribant, ens distribuïm en cotxes i ens apropem fins a l’inici del camí.
L’accés es fa un poc pesat però, amb un descans abans d’iniciar les tasques, ens hi recuperem. Al davant de nosaltres se’ns presenta el dubte de les tasques, que s’han allargat més del que havíem previst. Tenim ganes, però, d’avançar, acabar-les i veure en un futur proper el resultat cercat.
Hui ha vingut amb nosaltres Vicent Faus, membre del Centre Excursionista de Ròtova, entitat propietària de la bassa i l’entorn, amb qui l’Ecomuseu ha signat un acord de col·laboració per dur a terme estes tasques. Vicent té vacances i s’hi apropa per tirar una maneta, com un voluntari més; des del CER volen comprovar com evoluciona l’aigua (si n’arriba, en quines condicions, etc.) i com està el sol i les parets, ara que ja està pràcticament acabada.
Hui el matí és bastant productiu, la bassa queda pràcticament enllestida, tot i que si hi hagueren hagut més mans de segur que tot haguera restat preparat per la restauració. Treballem amb bastant intensitat. No cal ni dir que la intervenció de Vicent ens ajuda especialment; ell té més experiència i cada cop d’aixada d’ell resulta més efectiu. A la fi n’estem lleugerament satisfets; el treball a la bassa ens ha costat bona cosa però els resultats cada vegada en són més propers.
El final de l’estiu és complicat: els joves apuren els últims dies de l’estiu per preparar els exàmens que tindran els primers dies de setembre. Ho tenim en compte, de cara a properes edicions. També hi ha les festes dels pobles, que des de meitat agost no deixen de donar-se a un poble i un altre dels voltants. I tants altres compromisos.
Havíem previst un voluntariat fins el dia 15 d’agost però l’hem allargat lleugerament, a causa del canvi en els dies d’assistència. Ja tan sols queden un parell de cites. Després caldrà fer balanç i valoracions, a banda d’enllestir les accions complementàries del voluntariat.

18 d’agost de 2009

Després d’una setmana de vacances, aprofitant que són festes de Llocnou, hui hem quedat a les 8 a l’entrada d’Alfauir. A poc a poc la gent va arribant, ens distribuïm en cotxes i ens apropem fins a l’inici del camí.

L’accés es fa un poc pesat però, amb un descans abans d’iniciar les tasques, ens hi recuperem. Al davant de nosaltres se’ns presenta el dubte de les tasques, que s’han allargat més del que havíem previst. Tenim ganes, però, d’avançar, acabar-les i veure en un futur proper el resultat cercat.

Hui ha vingut amb nosaltres Vicent Faus, membre del Centre Excursionista de Ròtova, entitat propietària de la bassa i l’entorn, amb qui l’Ecomuseu ha signat un acord de col·laboració per dur a terme estes tasques. Vicent té vacances i s’hi apropa per tirar una maneta, com un voluntari més; des del CER volen comprovar com evoluciona l’aigua (si n’arriba, en quines condicions, etc.) i com està el sol i les parets, ara que ja està pràcticament acabada.

Hui el matí és bastant productiu, la bassa queda pràcticament enllestida, tot i que si hi hagueren hagut més mans de segur que tot haguera restat preparat per la restauració. Treballem amb bastant intensitat. No cal ni dir que la intervenció de Vicent ens ajuda especialment; ell té més experiència i cada cop d’aixada d’ell resulta més efectiu. A la fi n’estem lleugerament satisfets; el treball a la bassa ens ha costat bona cosa però els resultats cada vegada en són més propers.

El final de l’estiu és complicat: els joves apuren els últims dies de l’estiu per preparar els exàmens que tindran els primers dies de setembre. Ho tenim en compte, de cara a properes edicions. També hi ha les festes dels pobles, que des de meitat agost no deixen de donar-se a un poble i un altre dels voltants. I tants altres compromisos.

Havíem previst un voluntariat fins el dia 15 d’agost però l’hem allargat lleugerament, a causa del canvi en els dies d’assistència. Ja tan sols queden un parell de cites. Després caldrà fer balanç i valoracions, a banda d’enllestir les accions complementàries del voluntariat.

Twitter Updates

Articles