You are currently browsing the category archive for the ‘Itàlia’ category.

 

Quan me’n vaig de viatge, m’agrada preparar-me’l. Vull dir, documentar-me sobre els llocs que visitaré i fer-ne un itinerari. Tanmateix, m’adone  ―l’experiència d’aquestos dies així m’ho confirma― que al final de la partida, els records més valuosos sovint provenen de moments que, com els bissos que se’ns regalen al final d’un concert, estaven fora de programa. Potser allò de deixar-se dur, de passejar per un camí que no sabem amb certesa fins on ens durà ni quant de temps tardarem en recórrer-lo, dóna la sensació d’estar guanyant-li alguna cosa al viatge. El gaudi per les coses difícilment es planifica. Potser és per això que entre els records més bonics hi tinc la passejada a boqueta nit des de San Lorenzo in Banale fins el molí. I sobretot l’excursió pel parco naturalle Adamello Brenta, en què inesperadament anàrem endinsant-nos al cor de la muntanya dolomita i vam descobrir un paratge brusc i bellíssim.

 

 

També el paisatge humà ha valgut la pena, teixir complicitats entre nosaltres ha resultat extremadament senzill. L’acollida italiana ha estat càlida i l’idioma no ha representat cap barrera; per ambdues parts hem constatat les similituds entre la seua llengua i la nostra. Fins i tot ens hem permés el luxe de l’humor ―sherzo en diuen allà― i de ser-ne entesos.

 

Distanciar-se durant uns dies del lloc on vius fa que, en tornar-hi, t’ho mires tot amb uns altres ulls. En arribar vaig redescobrir la dolçor que impregna l’aire d’abril, i de sobte em vingueren al cap uns versos d’Ibn Khafaja en què el poeta d’Alzira parla ―fa quasi mil anys― del paradís. Un paradís els fragments del qual, nosaltres, certs dies i en alguns indrets, encara podem reconéixer. Encara.

Christelle Enguix

L’autobús ha parat novament en Trento. Aquesta vegada perquè baixaren els nostres amics trentins.  Més que comiat, ha sigut un fins aviat. 

 

Hem arribat a l’aeroport cap a les 3:30 h de la matinada.  Allí hem esperat entre lectures, becades i cabotades (els seients de l’aeroport de Milà eren incomodíssims) que arribara l’hora de poder facturar l’equipatge.

 

L’avió ha eixit a les 8:25 h del matí.  Hi hem perllongat el son fins Manises.   Ja de tornada, tot i carregats de son, compartim les nostres emocions i reflexions sobre el viatge; i inevitablement surten comparances entre aquelles terres i la nostra.  Al tren, durant el trajecte que ens acosta a la Safor, observem els nostres paisatges: la mar, els arrossars i les marjals d’una banda; de l’altra, les muntanyes; més avant, també els tarongers… La diversitat dels nostres paratges és molt especial. No tindria res que envejar-li a les terres de les Dolomites.  Però, malauradament sols podem imaginar com seria de bonica també la nostra terra si no haguera patit les mutilacions que ens han mancat el privilegi de conéixer-la verge…

 

No obstant, potser aquesta reflexió ens fa encara estimar-la més i voler amb més energia protegir el que ens queda, amb projectes com el nostre.

 

L’olor dolça de la flor del taronger ens acull i ens confirma que hem arribat a casa.

Hui ja hem deixat l’alberg (ens ha costat; li havíem agafat afecte a aquesta casa on hem conviscut sis dies).  Ens hem alçat matí per acabar de fer les maletes i netejar-lo.

 

Després hem visitat la capital de la regió: la ciutat de Trento. Hem passejat pel centre de la ciutat, passant per plaça de Neptú, fins el Castello del Buonconsiglio, on entre els anys 1545-1563 va tindre lloc el famós concili de Trento, que va recolzar la contrareforma de l’Església Catòlica. Alguns hem visitat el castell per dins, mentre els altres han continuat el volt per la ciutat. Al castell hi ha nombroses obres de pintura i escultura clàssica. Són d’especial interés artístic les pintures de la Torre Aquila del castell, en les parets de la qual estan representats els mesos de l’any, en escenes on camperols treballen la terra, mentre els nobles senyors fan passejades… Curiosament el restaurant on hem dinat tenia a les parets aquestes mateixes pintures de la Torre Aquila.

 

De vesprada hem anat de ruta per Artesella. És un paratge natural amb representacions artístiques contemporànies, fetes amb elements naturals i establertes al bosc de Sella, al llarg d’uns tres quilòmetres.  La més gran de les obres, la Catedrale Vegetalle, està feta amb branques de fusta i mostra l’estructura d’una església d’estil gòtic.

 

Per aquest paratge d’Artesella baixen també rierols que, a l’igual com tants d’altres a la zona, provenen del desgel de les muntanyes, i van omplint a poc a poc els nombrosos llacs de la regió.  El cant dels nombrosos ocells s’entrellaçava a Artesella per regalar-nos un concert abans del berenar.

 

Per al sopar ens han acollit els membres d’un nou ecomuseu: L’Ecomuseo de Lagorai, iniciat fa només quatre mesos i conformat per quatre paese: Carzano, Telve, Telve di Sopra, Torcegno, que conformen la Vall de Lagorai, situada al límit de la regió del Trentino.

 

Després del sopar hem fet una presentació dels ecomuseus. Aquesta vegada vam explicar les línies de treball de l’Ecomuseu Vernissa Viu, amb suport del power-point i en italià. Seguidament, també vam projectar el reportatge (amb algun problemeta tècnic novament, però que, mira per on, als italians els va facilitar l’enteniment del valencià, pel fet que la reproducció fóra pausada).

 

Ens hem acomiadat dels nostres amfitrions a la Vall de Lagorai per emprendre el viatge cap a Milà.  El trajecte fins a l’aeroport és llarg, i convé agafar-ho amb temps…

Amb el dinar a les motxilles, els companys italians ens han portat a l’estació d’esquí del municipi d’Andalo. Hi havia planificada una pujada amb telefèric, però acaben de tancar l’estació fins la propera temporada. Nosaltres, però, hem trobat de seguida la millor diversió alternativa: batalla de boles de neu.

 

El dinar ha sigut de picnic a la voreta d’un altre llac: lago Molveno.  Després del café i del gelat (boníssims), hem pegat una volteta per la vora del llac, i hem aprofitat el temps lliure per continuar amb les enquestes.

 

Com que hem tornat prompte a l’alberg, alguns de nosaltres hem eixit de volta improvisada per San Lorenzo.  La sorpresa ha sigut la trobada d’un paratge natural que ens ha deixat bocabadats: Parco Naturale Adamello Brenta.  Un riuet travessa el parc i baixa el barranc, pels vessants del qual ens hem endinsat en aquest paratge muntanyenc, atapeït d’avets…, i habitat per isards que hem vist córrer en filera a uns metres de nosaltres, amb les cimes encara nevades de les Dolomites com a rerefons.  El caire aventurer d’aquesta excursió improvisada va augmentar la nostra barreja de sensacions d’admiració, de gaudi i d’emoció per la bellesa brusca d’aquest indret.

 

Mentre, a l’alberg, ha començat la preparació del sopar valencià: paella a la llenya, elaborada pels nostres cuiners Pau i Raül, acompanyada d’espencat, i taronges navel de postres.  Ho hem preparat tot amb cura; que han vingut autoritats a sopar! El menjador de l’alberg estava ple de gom a gom, i la paella, rebona. No ha sobrat ni un granet d’arròs! 

 

Després del sopar, el president de l’ecomuseo della Judicaria  ens ha presentat amb fotografies els paratges de l’ecomuseu.  Nosaltres hem projectat el reportatge que Gandia Televisió ens va fer, amb un xicotet daltabaix tècnic: quasi no es sentia.  Però allí estava Jordi: va improvisar els comentaris dels reportatge, i en italià!   Genial! Tot seguit, va tindre lloc l’obsequi recíproc de llibres sobre les nostres regions.

 

Hem aprofitat que havia vingut el president i la coordinadora de l’ecomuseo della Judicaria, Michela, per conéixer millor com ha estat la formació del seu ecomuseu, la seua evolució, els objectius aconseguits, els problemes resolts, els problemes per resoldre, etc.  Ho hem fet a través d’una entrevista, que també ha gravat el nostre futur director Pau, i que podreu veure al quadern properament. L’entrevista ha estat continuada per una conversa molt interessant amb el president, en què hem descobert diverses similituds entre els nostres projectes, i hem obtés algunes bones idees que durem a terme.

 

I, com no, hem rematat el dia a la sala d’esplai, jugant al ping-pong i al futbolí (Christelle i Helena són unes campiones al futbolí!). 

 

També hi hem tastat el limoncello casolà, que ens ha dut una de les amigues italianes!

Hui hem visitat la zona que limita pel sud-est amb el territori delle Giudicarie.   Hem anat a la ciutat de Rovereto (la segona més gran de la regió trentina) per visitar el museu d’art modern del Trentino, MART, les obres del qual ens han convidat a reflexionar sobre el mode de vida de la societat de hui, sobre la nostra cultura, cada vegada més homogènia, i sobre les nostres diferències amb l’art i la cultura de les societats que ens han precedit.

Després de l’expedició pel MART, hem dinat (pizzes) a Rovereto i ens hem dirigit a Riva del Garda, on hem conegut el llac més gran i més popular d’Itàlia: lago di Garda.  A la voreta del llac hem passat la vesprada entre passejades, geladets i cafenets,… I també treballant: hem iniciat les enquestes als participants de l’intercanvi, amb l’objectiu de reflexionar amb ells, i de conéixer les seues idees i impressions sobre els ecomuseus, sobre el territori i sobre aquesta experiència d’intercanvi (aquestes enquestes les veureu penjades al blog de l’ecomuseu en breu).   

Amb la caiguda del sol, després d’apreciar la llum de la nit en les aigües del Garda, ens hem omplit els estómacs amb el sopar, a un restaurant tedesc.  

Finalment hem tornat a San Lorenzo in Banale, per descansar a l‘alberg.

Hui hem tingut el matí lliure. Deu companys del grup han anat caminant des de l’alberg fins el Castell d’Stenico, fortalesa medieval situada estratègicament per controlar el territori de l’oest de Trento.

 

La passejada fins el castell, travessant senders rurals que uneixen petits poblets (paeses), ens va permetre verificar novament la pervivència de la ruralitat d’aquesta comarca trentina, en trobar-nos amb escenes (quasi inexistents ja als nostres pobles), com la d’una dona fent la bugada al llavador local (solament a Almiserà, ni que siga com a anècdota, ho hem pogut viure).

 

La resta del grup, mentrestant, hem aprofitat el matí per allargar el son i romandre tranquil·lets a l’alberg en aquest matí de dissabte.

Ja de tornada, els excursionistes, després del dinar (truita de creïlla), hem visitat el museu etnològic de San Lorenzo, on hem conegut moltes eines, mobles i utensilis emprats antigament, com els utilitzats per a l’elaboració de la pasta…

 

En eixir del museu, hem fet una passejada fins un poblet veí, Moline, situat a quatre quilòmetres de San Lorenzo, que rep el nom d’un antic molí, del qual hem pogut conéixer algunes restes.

 

Entretant, alguns de nosaltres reomplíem el rebost de l’alberg i començàvem a preparar el sopar: spaghetis, acompanyats d’una gustosa picadeta amb formatges de la zona i vi autòcton.

 

Han vingut per sopar alguns dels participants italians en l’intercanvi.  Per cert, els hem donat a tastar cassalla i sembla que els ha agradat (diuen!). I això que s’havien mesurat un bon gotet.

Per concloure el dia, hem alternat la conversa i el joc. La xarrada amb els italians resulta molt interessant (ens entenem bastant bé!). De la mà d’ells estem descobrint les peculiaritats de la regió: economia, política, llengua, territori, ecomuseus… Alhora, a la sala de jocs, s’inicia una mini competició de ping-pong i de futbolí.

Hui ha sigut un dia molt complet. Pel matí, després  d’anar al supermercat del poble per omplir el rebost de l’alberg, hem preparat el dinar entre tots i a les 13:30 ja estàvem a l’autobús perquè ens portara fins un dels jaciments arqueològics més importants d’Itàlia: Monte S. Martino.  Aquest paratge muntanyenc ha estat habitat per romans, i anteriorment per una civilització pagana. Hi hem vist un santuari, una església romana en procés de recuperació, i hem gaudit de les excepcionals vistes de la vall. Una singularitat d’aquest indret és també la decoració de les soques d’alguns dels arbres amb figures d’animals.

 

 

Des de Monte S. Martino, ens hem dirigit a la impressionant Cascata Varone, amb naixement al llac de Tenno, que també hem visitat a continuació, després del berenar de paninos. Un espectacle de la natura! Des del llac de Tenno,  hem caminat fins a Villa Cannale, un poblet que sembla detés a l’Edat Mitjana. Allí hem visitat un museu etnològic; la casa del pintor Giacomo Vittone, que, a l’igual que altres artistes, acudeixen a Villa Cannale per crear les seues obres. També hem tastat embotits i vins fets a la zona; hem pogut veure, al carrer, el procés de transformació  màgica de la llet en formatge; i hem sigut testimonis de com es guisa la polenta. Tant el formatge com la polenta els tinguérem després a taula per sopar. Exquisit!

 

Al sopar hem estat molt ben acompanyats per gent del poble; els membres de l’associació que organitzen la festa medieval de Villa Cannale; i alguns dels participants de l’intercanvi.

 

Ja amb els estómacs ben plens, hem visitat una casa de l’Edat Mitjana, que quasi no ha estat reformada al llarg dels anys. I a continuació, ens han obert una botiga d’artesania del poble.  El remat de l’estada a Villa Cannale ha estat l’obsequi dels llibres Castel Tenno e le sue ville nell’eta del Rinascimento i Storia del Castelo di Tenno dalle origini ai nostri Giorni, per part de l’assessora.

Per finalitzar el dia, els companys italians de l’intercanvi ens han acompanyat a un pub d’un poblet proper, on hem estat xarrant i jugant durant una bona estoneta.

Twitter Updates

Articles