You are currently browsing the category archive for the ‘flora i fauna’ category.

La jornada del 15 de maig va estar molt entretesa i interessant, a més de completa. Vam poder gaudir de diversos aspectes, tots confluents en la nostra estima per la conservació del medi ambient, gràcies al coneixement dels rius i el seu entorn natural.  Durant la jornada formativa, a càrrec de la Fundació Limne (Projecte rius), vam aprendre com interpretar i analitzar l’estat dels nostres rius, en concret les aigües del Vernissa.  Vam descobrir que a través d’unes senzilles proves podem conéixer les característiques del riu: la seua profunditat, amplària, velocitat i cabal, així com l’estat de salut de les seus aigües i de la seua ribera.

La part pràctica d’anàlisi del riu va estar precedida per la part de formació teòrica (que va tindre lloc a la Casa de Cultura de Llocnou), a la finalització de la qual vam inaugurar una nova exposició d’un herbari amb les plantes més representatives de la vegetació saforenca. L’autora de l’herbari: Irene Gregori ens va presentar l’exposició del seu herbari, que va estar acompanyada d’una picadeta oferida per l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni. Aquesta exposició és visitable fins al 30 de juny a la sala d’exposicions de la Casa de Cultura de Llocnou.

Com a resultat d’aquesta jornada formativa, l’ecomuseu Vernissa Viu es va decidir a formar un grup voluntari del Projecte Rius, amb la qual cosa es compromet a realitzar a la primera i la tardor de cada any, i durant dos anys, la inspecció de 500 metres del riu Vernissa (a l’alçada de Llocnou-Almiserà). Així, passats els dos anys inicials, l’ecomuseu podrà apadrinar el riu i proposar-hi accions per a la seua millora. Molta salut, Vernissa!

Lidia Villegas

Aquesta setmana hem fet noves passes en la realització d’un nou projecte a l’ecomuseu.
Es tracta del projecte anomenat: “Estudi de recuperació de ramaderia autòctona a diverses finques en custòdia de l’Ecomuseu Vernissa Viu”, l’autora del qual és Anna Gomar, veterinària de professió i col·laboradora de l’ecomuseu. El treball serà realitzat com a projecte final del màster en Agroecologia, desenvolupament rural i agroturisme, que imparteix la
Universitat Miguel Hernández d’Elx.  El treball pretén analitzar les condicions de la vall de Vernissa, i en concret, les de les finques amb acords de custòdia a l’ecomuseu, amb l’objectiu de fer un seguit de propostes per a la progressiva introducció de ramaderia autòctona a la vall, amb la qual cosa aconseguiríem, entre d’altres: impulsar el manteniment del paisatge cultural de la vall;  recolzar el desenvolupament sostenible del camp;  tindre un agroecosistema autosuficient…

Dimarts passat va tindre lloc la primera reunió entre l’autora del projecte, la directora d’aquest i el co-director i membre de l’equip de l’ecomuseu: José Mª Peiró. A la reunió es va establir la metodologia a seguir, una part important de la qual estarà basada en la realització d’enquestes a la població de la vall (per tal de conéixer, entre d’altres, les possibles eixides que tindrien els futurs productes provinents dels animals);  i també, entrevistes als propietaris de les finques custodidades, amb l’objectiu de conéixer la disposició i l’opinió per part d’aquests a la introducció de ramaderia a les seues finques. La realització d’aquestes enquestes i entrevistes constituiran les pràctiques del màster, com a marc de les quals hi durem a terme la signatura d’un conveni de col·laboració entre la Universitat Miguel Hernàndez d’Elx i el Col·lectiu Vall de Vernissa (Ecomuseu Vernissa Viu).

La bassa d’Alfauir amb aigua

DESCANS
Que foies, valls, callissos, planura
Jo he calcigat en anys i cada dia;
i encara que em portaren l’alegria
també em deixaren dol i amargura.

Per çò jo mire amunt, cara l’estrella,
per abastar el cim de ma ventura
d’ací on la fontana esdevé mel.
Josep Mascarell i Gosp

*****************

Anava passant el temps i en la ment de molta gent -del Centre Excursionista de Ròtova, del voluntariat de l’Ecomuseu Vernissa Viu- estava el desig de visitar la bassa este hivern, després de tota la tasca duta a terme els anteriors estius i veure com es trobava d’aigua, a més de continuar control·lant el creixement del canyar (Arundo donax)
Ademés, amb tot el que ha anat mullant-se la terra amb tanta pluja i el raget d’esperança que en teníem era fàcil que s’acompliren les nostres expectatives. Recordeu que al final de la feina de voluntariat, amb la sequera estiuenca, al descobrir el parament de la bassa adjacent al seu sec brollador, vam veure que el regallim era important a eixes altures de l’estiu com per a imaginar-nos que amb un poc de sort, pagaria la pena rematar la tasca a pesar de les dificultats afegides.
I aixina va estar!
El primer en comunicar-nos la bona nova va estar Rubén, Rubén Costa, un membre del nostre equip de voluntariat i bon observador de la natura, quan coincidírem al Porrat de Sant Macià. Ell, a la barra dels joves festers de Ròtova, nosaltres en la paradeta del Col·lectiu Vall de Vernissa, a prop de la seva, en la plaça.
La notícia ens espentaria a pujar a la bassa, un matí assolellat d’este final d’hivern.
La costera tota verda, amb molses i olor a terra, brots d’espàrrecs de regal, així com el cant d’un ferreret o mallerenga blava (
Parus caureleus).
La previsible sorpresa, en apropar-nos als últims bancals és la remor de l’aigua. En efecte, quan ja la tenim en front, a uns metres, veiem un xorret que des de quasi dos metres cau al fons de la bassa fent un agradable so. Aquest fons clevillat permet acumular aigua fins l’obertura del forat d’eixida, obert al menys parcialment, doncs sembla que no es troba tancada la vàlvula completament.
Després de tastar l’aigua i veure si trobem postes d’ous de gripaus o
sapos, o alguna altre indici de vida, a banda del llepó i les Chara, mirem els muntons de restes, on pràcticament no ha rebrotat la canya, afortunadament.
Descobrim l’eixida de l’aigua, amagada entre canyes i esbarzers, i apreciem una deteriorada conducció o canonada de ciment i blocs vells que solucionava el pas i la distribució d’aigua a través del primer bancal, botant finalment al bancal inferior. Es troba prou deteriorada, envoltada de preades murteres (
Myrtus communis), i també caldrà recuperar-la en el futur.
Les possibilitats són grans i interessants.
Ja veurem enguany que dona de sí la tasca que volem continuar fent.
“Entre tots (i totes) ho farem!”. Això esperem.

La via actual – moderna, contemporània amb els temps que corren- que travessa la vall, és com sabem l’anomenada autovia del Morquí, CV-60. Es tracta d’una via de comunicació ràpida. Molts més adjectius podiem incloure, però no és ara el moment.
Tan sóls recordar que el projecte inicial no va estar assumit plenament per tota la societat ni per tota la població que habita als seus voltants. Allò que alguns s’imaginaven com una avançada i eficient obra d’enginyeria no arriba a cobrir les expectatives, amb molts de detalls sense rematar, segurament per falta de pressupost. I no és que considerem com a secundaris aspectes com el tractament paisatgístic de vores i talussos, l’amortiguació del soroll als pobles de la vall, la permeabilitat natural i cultural entre els dos costats de l’autovia, no. El que passa és que tot allò no queda cobert pressupostàriament, ens imaginem. Ens podem equivocar en això, però el fet és que, a dia d’avui, amb l’autovia ben rodada ja per camions, turismes i motos, encara no se solucionen estos problemes.

Un d’ells, el que ara comentem, és el de l’atropellament d’animals domèstics i salvatges.

Quàntes rabosses i altres animals hem pogut observar xafats a l’autovia. La freqüència i característiques d’alguns “punts kilomètrics” ja ens denoten unes tendències i costums de certs animals, a creuar (o malauradament acabar perduts i atropellats dins d’allò que per a ells, pobrets, acaba estant un mortal laberint).
Fa poques setmanes, en mig d’este fred hivern, trobàrem xafat un exemplar de teixó (
Meles meles). Pel seu tamany semblava jove. El vam trobar en mig de l’eixida cap Almiserà i Castellonet, i el més curiós, com passa moltes voltes, és que no es trobava xafat en mig del pas dels vehicles, sino en l’ampla vora, que no va estar suficient per a que es puguera salvar del xoc o atropellament amb algú inoportú vehicle.
Aquesta espècie es troba present a la vall de Vernissa, desconeixent-se la seua població exacta. Tan sols uns pocs encontres ràpids i algunes comunicacions personals ens fan imaginar un territori molt fragmentat per a aquest respetable mustèlid, digne d’un major coneixement de la seva ecologia local així com de mesures necessàries de conservació.

Twitter Updates

Articles