Vos oferim un article de la companya i escriptora M. Josep Escrivà, sobre el barranc d’Atanasi de Ròtova i la zona creamada a l’incendi de l’abril de 2011.

M. Josep Escriva (BUCOMSA)

Portada de For sale, o 50 veus de la terra, dissenyada per Pau Àlvarez per a Edicions 96. Aquest gnom s’ha convertit en la mascota fidel i agredolça dels nostres recitals.

El dia 9 d’abril de 2011 havíem estat a Morella presentant un espectacle poètic, musical i fotogràfic, amb el títol de For sale, o 50 veus de la terra, basat en un llibre homònim en el qual cinquanta poetes valencians expressen, amb el format del vers, la seua particular relació amb el lloc o la porció de territori que els és emotivament més pròxim.
En el moment de la coordinació del llibre, només s’hi va posar com a exigència que els poemes foren inèdits, i en cap cas no se’n va marcar el to. Però, dels 50 textos, va resultar que la immensa majoria es van fer ressò d’un país maltractat, d’un medi sobreexplotat, d’uns paisatges depredats i, en resum, d’un país posat “en venda” a mercè d’especuladors i de negocis urbanístics sense escrúpols. Aquest resultat va donar peu a acompanyar cada recital amb la projecció d’una sèrie d’imatges esfereïdores que el fotògraf Natxo Francés ens va cedir desinteressadament, i que ell mateix va anomenar, en el seu conjunt, “País en venda”. I igualment va marcar −la resposta dels poetes de For sale−, el caràcter del pròleg que jo mateixa vaig redactar, amb el títol de “Quan els homes escupen a la terra…”, extret d’una citació del “Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855”:
“Allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra”.

Un mur monstruós d’edificis entre l’horta i la mar. La mirada sempre compromesa de Natxo Francés ensenya cruament els atemptats urbanístics comesos al nostre país.

L’endemà d’aquell recital sacsejador de consciències adormides, mentre recorria els carrerets de Morella amb la intenció d’endur-me’n alguna instantània fotogràfica, a través d’una finestra oberta, un televisor difonia la notícia catastròfica d’un incendi que, des de la nit de divendres 8, arrasava sense control els termes de Benicolet, Llutxent, Almiserà i Ròtova, entre la Vall d’Albaida i la Safor. Hi vaig seguir tota l’explicació palplantada als peus de la finestra. Les flames havien cremat ja, en aquelles hores matineres del dissabte 9 d’abril, centenars i centenars d’hectàrees. Tot apuntava que el foc havia estat intencionat.
Als pobles del voltant del riu Vernissa, a la Safor, feia anys que un col·lectiu de gent, amics i còmplices de causes comunes, havien posat en marxa un projecte anomenat Ecomuseu VernissaViu, basat en un concepte nou de gestió, d’estudi i valoració d’un territori, del seu patrimoni natural i cultural, amb finalitats científiques educatives i d’optimització racional dels recursos econòmics. Amb l’incendi, una zona importantíssima emmarcada dins d’aquest projecte havia quedat carbonitzada. Només a Ròtova, 400 hectàrees, especialment el barranc d’Atanasi, amb dues reserves de flora i una de fauna, adquirit i gestionat des de fa anys pel Centre Excursionista d’aquest poble.

Foto extreta del bloc A un tir de pedra. El coratge i la implicació de la gent que gestiona aquest espai d’opinió ens mereix gran admiració, i compta amb tot el nostre suport. Ací hi ha la cara i la creu, amb les barrabassades dels polítics que ens malgovernen, i la impressionant resposta crítica, i raonada, de la gent que ja n’està tipa.

En aquells dies, les paraules del cabdill Seattle s’havien quedat enganxades al cap com un martelleig: “quan els homes escupen a la terra, s’escupen a ells mateixos.” No havia tornat a xafar aquella zona des de l’abril fatídic de l’any passat. I tenia pendent el deute amb mi mateixa d’escriure tot això en algun lloc. “Quan els homes escupen a la terra…” em pareixia un títol idoni que expressava l’amargor i el més que justificat sentiment de ràbia i d’impotència.

Recorrent la Ruta dels Monestirs, així es van trobar uns companys un bon tram del camí, a penes uns dies després de l’incendi de l’abril de 2011. Foto: Josep Olaso.

I encara gràcies que almenys els mitjans se’n feren ressò, i s’hi van sentir les veus crítiques d’aquells que ficaren el dit a les nafres de tants càrrecs públics que permeten urbanitzar indiscriminadament en terrenys que, en el cas d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, han de ser protegits abans que qualsevol paratge natural. Si disposeu de 15 minuts, us recomane que mireu aquest reportatge produït per Punt 2. Un exemple commovedor de com, a pesar de totes les agressions, la natura segueix el seu cicle ininterrompudament.

“Ròtova. Un camí entre cendres”. Un reportatge de gran qualitat dintre del programa Medi ambient, dirigit per Xelo Miralles. Amb tema musical inclòs del grup Atzukak: “Després del foc”, sobre un poema de David Gironés (min. 13 aprox.) Tot plegat, una joia de vídeo.

Deia que no havia tornat a la zona cremada. Fins diumenge passat. M’hi va acompanyar l’amic, activista incansable, i ara regidor per Ròtova, Jordi Puig. Un 8 de gener; nou mesos justos, casualment, després del drama del foc. Primer ens regalàrem una visió panoràmica de la vall de Vernissa des de dalt del castell de Palma. I després agafàrem, des de Ròtova, el camí que condueix al castigat barranc d’Atanasi. Quasi impresa a la retina duia la fotografia de Xavier Ródenas sobre la qual havíem estat treballant els tres en els últims dies: un tram de senda on les cendres encara fresques de l’incendi deixaven pas al verd indemne. Una metàfora que, presa des del costat de les no-cendres, ens havia de servir com a encoratjament esperançador de cara al nou any. Una amable imatge poètica que, per a sorpresa meua, ens va eixir al pas tot al llarg de la nostra excursió de muntanya. Perquè el barranc d’Atanasi, i el Blanc, continuen mostrant els estralls del foc. Però al voltant dels troncs cremats, i de les vores dels camins, han crescut mates de llentiscle, i de murta, i els margallons ja fa temps que s’espampolen des d’una supervivent soca negra. L’aigua hi continua fent el seu camí, a la font de les Galeries, i generant vida al seu pas. I des de les cavitats dels garrofers, s’hi veuen arrancar amb força tiges noves.

Jordi Puig va fotografiar aquest brot de garrofer imposant-se entre el ramatge carbonitzat d’un pi.

Tot al llarg del camí trobàrem un sotabosc lluent de murtes i de llentiscles. Els troncs negrellosos hi resisteixen per a recordar el dol viscut en aquella terra.

Una altra vegada la natura, imparable, invencible, capaç de sobreposar-se a les agressions, aliena a les misèries caduques dels humans, em va donar una bona lliçó de noblesa: “allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra”. Si això és així, el nostre convenciment en la capacitat d’autosuperació, i el missatge constructiu que hem estampat a la foto de Xavi, és ben factible, perquè parteix d’uns fets constatables per qualsevol que s’hi vulga deixar caure. Això és: que més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. Faríem bé −a banda de creure en aquesta espècie de fe pagana− d’actuar-hi en conseqüència. Jo començaré per canviar el títolamarg amb què havia pensat encapçalar aquestes línies per un altre de més positiu.

Xavier Ródenas, Jordi Puig i M. J. Escrivà hem volgut compondre aquesta tarja felicitadora de l’any 2012, amb el missatge que un altre model de gestió del territori, i del país en general, és, a banda de possible, vital. I que res ni ningú no ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

Anuncis