Vos oferim un article de la companya i escriptora M. Josep Escrivà, sobre el barranc d’Atanasi de Ròtova i la zona creamada a l’incendi de l’abril de 2011.

Un mur monstruós d’edificis entre l’horta i la mar. La mirada sempre compromesa de Natxo Francés ensenya cruament els atemptats urbanístics comesos al nostre país.

Foto extreta del bloc A un tir de pedra. El coratge i la implicació de la gent que gestiona aquest espai d’opinió ens mereix gran admiració, i compta amb tot el nostre suport. Ací hi ha la cara i la creu, amb les barrabassades dels polítics que ens malgovernen, i la impressionant resposta crítica, i raonada, de la gent que ja n’està tipa.
En aquells dies, les paraules del cabdill Seattle s’havien quedat enganxades al cap com un martelleig: “quan els homes escupen a la terra, s’escupen a ells mateixos.” No havia tornat a xafar aquella zona des de l’abril fatídic de l’any passat. I tenia pendent el deute amb mi mateixa d’escriure tot això en algun lloc. “Quan els homes escupen a la terra…” em pareixia un títol idoni que expressava l’amargor i el més que justificat sentiment de ràbia i d’impotència.

Recorrent la Ruta dels Monestirs, així es van trobar uns companys un bon tram del camí, a penes uns dies després de l’incendi de l’abril de 2011. Foto: Josep Olaso.
I encara gràcies que almenys els mitjans se’n feren ressò, i s’hi van sentir les veus crítiques d’aquells que ficaren el dit a les nafres de tants càrrecs públics que permeten urbanitzar indiscriminadament en terrenys que, en el cas d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, han de ser protegits abans que qualsevol paratge natural. Si disposeu de 15 minuts, us recomane que mireu aquest reportatge produït per Punt 2. Un exemple commovedor de com, a pesar de totes les agressions, la natura segueix el seu cicle ininterrompudament.
“Ròtova. Un camí entre cendres”. Un reportatge de gran qualitat dintre del programa Medi ambient, dirigit per Xelo Miralles. Amb tema musical inclòs del grup Atzukak: “Després del foc”, sobre un poema de David Gironés (min. 13 aprox.) Tot plegat, una joia de vídeo.
Deia que no havia tornat a la zona cremada. Fins diumenge passat. M’hi va acompanyar l’amic, activista incansable, i ara regidor per Ròtova, Jordi Puig. Un 8 de gener; nou mesos justos, casualment, després del drama del foc. Primer ens regalàrem una visió panoràmica de la vall de Vernissa des de dalt del castell de Palma. I després agafàrem, des de Ròtova, el camí que condueix al castigat barranc d’Atanasi. Quasi impresa a la retina duia la fotografia de Xavier Ródenas sobre la qual havíem estat treballant els tres en els últims dies: un tram de senda on les cendres encara fresques de l’incendi deixaven pas al verd indemne. Una metàfora que, presa des del costat de les no-cendres, ens havia de servir com a encoratjament esperançador de cara al nou any. Una amable imatge poètica que, per a sorpresa meua, ens va eixir al pas tot al llarg de la nostra excursió de muntanya. Perquè el barranc d’Atanasi, i el Blanc, continuen mostrant els estralls del foc. Però al voltant dels troncs cremats, i de les vores dels camins, han crescut mates de llentiscle, i de murta, i els margallons ja fa temps que s’espampolen des d’una supervivent soca negra. L’aigua hi continua fent el seu camí, a la font de les Galeries, i generant vida al seu pas. I des de les cavitats dels garrofers, s’hi veuen arrancar amb força tiges noves.

Tot al llarg del camí trobàrem un sotabosc lluent de murtes i de llentiscles. Els troncs negrellosos hi resisteixen per a recordar el dol viscut en aquella terra.
Una altra vegada la natura, imparable, invencible, capaç de sobreposar-se a les agressions, aliena a les misèries caduques dels humans, em va donar una bona lliçó de noblesa: “allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra”. Si això és així, el nostre convenciment en la capacitat d’autosuperació, i el missatge constructiu que hem estampat a la foto de Xavi, és ben factible, perquè parteix d’uns fets constatables per qualsevol que s’hi vulga deixar caure. Això és: que més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. Faríem bé −a banda de creure en aquesta espècie de fe pagana− d’actuar-hi en conseqüència. Jo començaré per canviar el títolamarg amb què havia pensat encapçalar aquestes línies per un altre de més positiu.

Xavier Ródenas, Jordi Puig i M. J. Escrivà hem volgut compondre aquesta tarja felicitadora de l’any 2012, amb el missatge que un altre model de gestió del territori, i del país en general, és, a banda de possible, vital. I que res ni ningú no ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.
3 comentaris
Comments feed for this article
gener 26, 2012 a 9:24 am
Xavi
Magnífic Mª Josep, moltes gràcies per donar-nos il·lusió i ganes, en aquestos moment de foscor mediàtica i econòmica. Un bset, ets necesària i obligatòria!
gener 26, 2012 a 3:51 pm
Anònim
Ha sigut una gran alegria veure reproduït l’article en aquest bloc. Aquests són dies en què el desànim s’imposa amb facilitat. Però en aquests moments també és quan hem de tenir més clar que les complicitats i l’activitat en comú és indispensable. I una altra: hem d’explicar a la gent que els que sobren al nostre voltant són els qui ens han dut a la ruïna. Que aquesta gent és indesitjable per al nostre país. I que tenim tot el dret que se’ns respecte, i a no permetre que se’ns furte fins la dignitat i que després se’ns obligue a pagar-la de les nostres butxaques. Ja sé que estic barrejant coses, però és que el canvi de temps ho porta, tot això. Gràcies, sempre, per la vostra tasca.
gener 26, 2012 a 3:53 pm
Maria Josep Escrivà
Ai! Pensava que abans eixiria el meu nom. No sóc ‘Anònim’. Sóc Maria Josep Escrivà