La bassa d’Alfauir amb aigua

DESCANS
Que foies, valls, callissos, planura
Jo he calcigat en anys i cada dia;
i encara que em portaren l’alegria
també em deixaren dol i amargura.

Per çò jo mire amunt, cara l’estrella,
per abastar el cim de ma ventura
d’ací on la fontana esdevé mel.
Josep Mascarell i Gosp

*****************

Anava passant el temps i en la ment de molta gent -del Centre Excursionista de Ròtova, del voluntariat de l’Ecomuseu Vernissa Viu- estava el desig de visitar la bassa este hivern, després de tota la tasca duta a terme els anteriors estius i veure com es trobava d’aigua, a més de continuar control·lant el creixement del canyar (Arundo donax)
Ademés, amb tot el que ha anat mullant-se la terra amb tanta pluja i el raget d’esperança que en teníem era fàcil que s’acompliren les nostres expectatives. Recordeu que al final de la feina de voluntariat, amb la sequera estiuenca, al descobrir el parament de la bassa adjacent al seu sec brollador, vam veure que el regallim era important a eixes altures de l’estiu com per a imaginar-nos que amb un poc de sort, pagaria la pena rematar la tasca a pesar de les dificultats afegides.
I aixina va estar!
El primer en comunicar-nos la bona nova va estar Rubén, Rubén Costa, un membre del nostre equip de voluntariat i bon observador de la natura, quan coincidírem al Porrat de Sant Macià. Ell, a la barra dels joves festers de Ròtova, nosaltres en la paradeta del Col·lectiu Vall de Vernissa, a prop de la seva, en la plaça.
La notícia ens espentaria a pujar a la bassa, un matí assolellat d’este final d’hivern.
La costera tota verda, amb molses i olor a terra, brots d’espàrrecs de regal, així com el cant d’un ferreret o mallerenga blava (
Parus caureleus).
La previsible sorpresa, en apropar-nos als últims bancals és la remor de l’aigua. En efecte, quan ja la tenim en front, a uns metres, veiem un xorret que des de quasi dos metres cau al fons de la bassa fent un agradable so. Aquest fons clevillat permet acumular aigua fins l’obertura del forat d’eixida, obert al menys parcialment, doncs sembla que no es troba tancada la vàlvula completament.
Després de tastar l’aigua i veure si trobem postes d’ous de gripaus o
sapos, o alguna altre indici de vida, a banda del llepó i les Chara, mirem els muntons de restes, on pràcticament no ha rebrotat la canya, afortunadament.
Descobrim l’eixida de l’aigua, amagada entre canyes i esbarzers, i apreciem una deteriorada conducció o canonada de ciment i blocs vells que solucionava el pas i la distribució d’aigua a través del primer bancal, botant finalment al bancal inferior. Es troba prou deteriorada, envoltada de preades murteres (
Myrtus communis), i també caldrà recuperar-la en el futur.
Les possibilitats són grans i interessants.
Ja veurem enguany que dona de sí la tasca que volem continuar fent.
“Entre tots (i totes) ho farem!”. Això esperem.

Advertisements