Esta setmana ha arribat la tardor, la primavera de l’hivern a casa nostra, ací a la Vall de Vernissa. El dimarts 22 de setembre per la nit va estar l’entrada oficial a la nova estació. Els canvis han sigut graduals, llevat d’alguna brusca ocil·lació meteoròlogica amb alternància de vents de llevant i ponent. Sense solució de continuïtat vam tenir una mena de transició des del “gros de l’estiu” fins ara:   les llums calitjoses anaven filtrant-se i rentant-se amb aires més frescs que aportaven bon estar i convidaven a anar fent coses i planejar de noves.

Així,  acabat el periode oficial del Voluntariat d’enguany , i esperant per concretar una data de cloenda bona per a tota la colla hem seguit fent. De segur què comboi del bó n’hi haurà amb intervencions “hidriques i fontinals” alguns caps de setmana 😉  Setmana a setmana continuem amb una incipient  distribució local de productes de la terra amb custòdia (hortalisses i verdures que han crescut amb una certa estima per la faena ben feta i el respecte per la terra).  Els projectes marxen al seu ritme.  La custòdia de parcel·les a vora riu, la preparació del proper workshop d’ecomuseus europeus, exposició a València, presentació de llibres i audiovisuals,…Projectes, intervencions, events en què l’Ecomuseu organitza, gestiona i meneja l’assumpte, però també un grapat de col·laboracions amb altres entitats, ajuntaments , col·lectius i persones.

La grossa de l’estiu, de segur que té a veure amb el Llibre de Projectes de Custòdia de l’Ecomuseu, què el dimecres per fi vam presentar a la seu del Centre Excursionista de València. Esta veterana entitat, no cal què ens mirem al melic però recordarem que ens vam concedir el seu Premi bianual Margalló, al 2007 i ara calia concloure el projecte premiat i rebre un xec amb l’import què faltava. Va estar emotiu,  amb l’agradosa presentació prèvia de José Manuel Almerich i el president de l’entitat, que donaren la paraula als nostres Jordi Puig i Rebeca Pascual. Després amb cares conegudes i altras, ens vam convidar a una picadeta en la què xarrarem entretingudament amb José Manuel Almerich i companyia. N’hi havia fins i tot  alguna vella glòria de l’excursionisme valencià que havia vingut a l’acte, la qual cosa va estar tot un honor.

Com ens comentava  una bona amiga italiana, que ens felicitava (tanti di cappello!), el somni de l’ecomuseu és de “llevar-se el barret”, i cal donar-li la benvinguda en mig d’unes circunstàncies i un ambient prou “descolorit” en el què sembla que les grans il·lusions hagueren desaparegut… No serem nosaltres quins perderem la il·lussió, i menys ara. A més, us estem esperant, lectors i lectores, per tal de convidar-vos a compartir este somni i aportar el vostre granet 😉