Una cita pendent
Una de les accions previstes per al Voluntariat (VOLCAM) d’enguany, per la Custòdia del Territori, es basa en un Acord de Custòdia entre l’Ecomuseu i Juanma, un jove rotoví que cuida i manté uns terrenys de muntanya de propietat familiar. Ell treballa cuidant els monts i terrenys forestals per tal  que no es cremen, i fins i tot apagant-los quan arriba el cas, i al seu temps lliure se’n puja al bancal  per anar arreglant-ho. Està clar quina és una de les seves estimes directes: la terra, els pins, les carrasques i arbocers, els secans amb els seus marges de pedra aguantant garroferes i oliveres… A voltes a soles, a voltes en companyia d’amics, va refent marges caiguts, esporga els arbres, obrint el pas de tancades i antigues sendes de muntanya.
El lloc es troba dins del poderós Barranc del Garrofer, a la feréstega serra de Marxuquera, al terme de Ròtova. Ocupa els dos costats del barranc en una zona en què els bancals denoten una certa domesticació d’este tros de muntanya, alhora què l’abandonament modern dels usos tradicionals i l’intens cicle d’incendis han deixat els seus trets al paisatge. A la part d’ombria es conserven oliveres i una major fertilitat, per la qual cosa la vegetació natural que es regenera és més rica i diversa que a la part de solana; de fet, es troba en procés d’evolucionar cap una  màquia o taca de vegetació avançada. A la zona, els contrastos entre les solanes i les ombries són grans, donant el conjunt  riquesa ambiental i paisatgística. Eixe caràcter feréstec i grandiós del barranc està en consonància amb l’escassa accessibilitat del mateix. Accessibilitat que ni pensem a augmentar a costa de minvar o reduir, òbviament, els seus valor implícits.
Un altre tema seria rehabilitar l’antiga senda d’accés al barranc des  de la zona de la granja i el Barranc dels Pujos, actualment en desús, mentre que, coses de la vida moderna, al mateix caixer del barranc (de domini públic, imaginem) es va obrir un camí (privat) de vehicles.
Estava previst anar la primera setmana de voluntariat, al mes de juliol. Una vesprada de molta calor de finals de juny vam acompanyar a Juanma, amb Júlio, un amic seu, Jordi, Rebeca, Vicent i jo,  per què ens ensenyara el lloc i concretar les tasques a fer. Després tinguérem encara ganetes d’apropar-nos a la cova «de l’Aigua», una altra sucursal fontinal de la Falzia. A pesar de la calor estiuenca ( i l’inevitable suà) ens vam quedar amb una molt bona impressió del lloc i amb la voluntat de tornar per a fer voluntariat al principi de juliol, només acabàrem les sessions formatives, però no va poder ser i ho vam deixar per anar a l’agost. Quan ja teníem tot a punt, l’amenaça de plutjes fortes ens va a fer desconvocar la cita la nit anterior, I, ara ja sí, definitivament, este últim dimarts d’agost, anem amb Juanma al seu bancal custodiat.  Per fi! La intenció és començar a refer dos trossos de marge solsit i avançar tot el que puguem.
El primer de tot és sanejar el peu del marge, llevant i separant per tamanys la pedra caiguda. A l’entorn, i des de la solsida va anar passant el temps i han crescut pins i garrofers que intentem conservar, conscients del seu valor i utilitat per se. Caldrà acoblar-se o refer el marge, tenint-los en compte, tot i que supose una aparent feina extra. En quant al garroferet, millor encara, tot i que molt menut, quedarà al peu i a la voreta del pas, o siga que ens imaginem ja el paper que farà (no per tallar-lo i aprofitar la cel·lulosa de la seua forta fusta, precisament, sinó per la companyia de la seva ombra i l’estabilitat que donarà a eixa inestable vora del barranc). A més, seguem i esporguem la vegetació de l’entorn  per tal d’afavorir el procés i descobrir i traure molta pedra amagada baix, que també amuntonem per la part superior del marge.
Apurem fins l’hora de fumar i pegar un mosset. Ens pensàvem que ens escaparíem de la calor: estava núvol i corria un poquet l’aire però a mesura que avança el matí els núvols deixen pas al sol i l’aire es va fent humit i xafogós; fa baf!
Donem pràcticament per acabada la jornada de faena però encara tenim temps de fer una breu excursioneta alguns, deixant a Rebeca amb la companyia d’un bon garrofer.
Tornem a reunir-nos tot al peu del marge, i amb bona cosa de calor anem replegant mentre contemplem la faena feta i pensem la manera de poder seguir col·laborant una vegada s’acabe el Voluntariat-VOLCAM. De gana anem sobrats. De quan en quan, per exemple algun diumenge al mes, podem fer comboi per anar a la muntanya a passar-ho bé i posar el nostre “granet”. Tasques n’hi ha moltíssimes i de segur que no ens acabem la muntanya.

25 d’agost de 2009

Una de les accions previstes per al Voluntariat (VOLCAM) d’enguany, per la Custòdia del Territori, es basa en un Acord de Custòdia entre l’Ecomuseu i Juanma, un jove rotoví que cuida i manté uns terrenys de muntanya de propietat familiar. Ell treballa cuidant els monts i terrenys forestals per tal  que no es cremen, i fins i tot apagant-los quan arriba el cas, i al seu temps lliure se’n puja al bancal  per anar arreglant-ho. Està clar quina és una de les seves estimes directes: la terra, els pins, les carrasques i arbocers, els secans amb els seus marges de pedra aguantant garroferes i oliveres… A voltes a soles, a voltes en companyia d’amics, va refent marges caiguts, esporga els arbres, obrint el pas de tancades i antigues sendes de muntanya.

El lloc es troba dins del poderós Barranc del Garrofer, a la feréstega serra de Marxuquera, al terme de Ròtova. Ocupa els dos costats del barranc en una zona en què els bancals denoten una certa domesticació d’este tros de muntanya, alhora què l’abandonament modern dels usos tradicionals i l’intens cicle d’incendis han deixat els seus trets al paisatge. A la part d’ombria es conserven oliveres i una major fertilitat, per la qual cosa la vegetació natural que es regenera és més rica i diversa que a la part de solana; de fet, es troba en procés d’evolucionar cap una  màquia o taca de vegetació avançada. A la zona, els contrastos entre les solanes i les ombries són grans, donant el conjunt  riquesa ambiental i paisatgística. Eixe caràcter feréstec i grandiós del barranc està en consonància amb l’escassa accessibilitat del mateix. Accessibilitat que ni pensem que cal augmentar a costa de minvar o reduir, òbviament, els seus valor implícits.

Un altre tema seria rehabilitar l’antiga senda d’accés al barranc des de la zona de la granja i el Barranc dels Pujos, actualment en desús, mentre que, coses de la vida moderna, al mateix caixer del barranc (de domini públic, imaginem) es va obrir un camí (privat) de vehicles.

Estava previst anar la primera setmana de voluntariat, al mes de juliol. Una vesprada de molta calor de finals de juny vam acompanyar a Juanma, amb Júlio, un amic seu, Jordi, Rebeca, Vicent i jo, per què ens ensenyara el lloc i concretar les tasques a fer. Després tinguérem encara ganetes d’apropar-nos a la cova de l’Aigua, una altra sucursal fontinal de la Falzia. A pesar de la calor estiuenca ( i l’inevitable suà) ens vam quedar amb una molt bona impressió del lloc i amb la voluntat de tornar per a fer voluntariat al principi de juliol, només acabàrem les sessions formatives, però no va poder ser i ho vam deixar per anar a l’agost. Quan ja teníem tot a punt, l’amenaça de plutjes fortes ens va a fer desconvocar la cita la nit anterior, I, ara ja sí, definitivament, este últim dimarts d’agost, anem amb Juanma al seu bancal custodiat.  Per fi! La intenció és començar a refer dos trossos de marge solsit i avançar tot el que puguem.

El primer de tot és sanejar el peu del marge, llevant i separant per tamanys la pedra caiguda. A l’entorn, i des de la solsida va anar passant el temps i han crescut pins i garrofers que intentem conservar, conscients del seu valor i utilitat per se. Caldrà acoblar-se o refer el marge, tenint-los en compte, tot i que supose una aparent feina extra. En quant al garroferet, millor encara, tot i que molt menut, quedarà al peu i a la voreta del pas, o siga que ens imaginem ja el paper que farà (no per tallar-lo i aprofitar la cel·lulosa de la seua forta fusta, precisament, sinó per la companyia de la seva ombra i l’estabilitat que donarà a eixa inestable vora del barranc). A més, seguem i esporguem la vegetació de l’entorn  per tal d’afavorir el procés i descobrir i traure molta pedra amagada baix, que també amuntonem per la part superior del marge.

Apurem fins l’hora de fumar i pegar un mosset. Ens pensàvem que ens escaparíem de la calor: estava núvol i corria un poquet l’aire però a mesura que avança el matí els núvols deixen pas al sol i l’aire es va fent humit i xafogós; fa baf!

Donem pràcticament per acabada la jornada de faena però encara tenim temps de fer una breu excursioneta alguns, deixant a Rebeca amb la companyia d’un bon garrofer.

Tornem a reunir-nos tot al peu del marge, i amb bona cosa de calor anem replegant mentre contemplem la faena feta i pensem la manera de poder seguir col·laborant una vegada s’acabe el Voluntariat-VOLCAM. De gana anem sobrats. De quan en quan, per exemple algun diumenge al mes, podem fer comboi per anar a la muntanya a passar-ho bé i posar el nostre “granet”. Tasques n’hi ha moltíssimes i de segur que no ens acabem la muntanya.

Advertisements