Dimarts 28 de juliol del 2009

Tornem a matinar per a fer jornada de voluntariat a la bassa del Centre (Excursionista de Ròtova i de la contornada).

El dia acompanya ja què està núvol i corre un aire fresc. Deixem el Camí del Racó de l’Esperança (quin nom més rotund i interessant!) i ens enfilem costera amunt per l’empinada i desfeta senda que puja a la font del Sister. En l’esforçat trescar amb el pes de cabassos i ferraments parem a notar indicis del plugim d’anit amb algun caragol travessant la senda així com la verdor de molses reviscolades. També s’aprecia l’avanç de l’estassada o desbroç (no del tot encertat) a l’entorn de la senda al llarg de tot el tram que gastem per tal d’anar a la bassa.

Com ja sabeu, i com crec que ens deia Rebeca, no anem a prendre el bany, no,… 🙂 Però això, la cosa no deixa de tindre el seu alicient, al pensar en el nostre granet de cara a rehabilitar en un futur proper esta bassa i afavorir o millorar l’ús i la conservació del seu entorn, una pinada relativament avançada en antics bancals de muntanya on persisteixen bons i útils garrofers.

Continuem avançant en les tasques de neteja de la bassa i els voltants, traguent fora cabassades de terra i fang, pedres, runa. Les pedres les anem amuntonant de cara al seu posterior ús en la refeta de marges de pedra seca de l’entorn. La terra en fa un bon paper per tal d’accelerar la degradació o pseudo-compostatge dels restes vegetals que anem amuntonant. Una bona manera, trobem, d’eliminar els residus (com es diu tècnicament) per mitjans manuals.

La runa de vidres, llaunes i restes de pots de refrescs caldrà baixar-la al corresponents contenidors. La troballa d’algún tros de ceràmica, relativament moderna, ens desperta l’instint arqueològic. L’ecològic s’afiança amb la translocació de més murteres i fins i tot algun gripau jove que es trobava estiuejant a l’interior de la presó que representa la bassa buida.

La jornada transcorre viva i mogudeta, intercanviant ferramentes i tasques per tal de no avorrir-nos i conèixer més possibilitats de treball. De quan en quan un glopet d’aigua fresca, i a meitat de jornada l’esmorzar, representen el “temps morts” que demana l’equip per tal de jugar d’allò més bé que hi pot i hi sap.

Per a no variar, la suadeta val la pena, tant personalment com col•lectivament, la qual cosa és positiva des de diferents punts de mira. Tot això, a més, acaba despertant la estima pel treball comunitari, i si no està clar, ànim i tasteu, tasteu!

A tot el Voluntariat per la custòdia del territori, moltes gràcies, i especialment a: Aitor Llopis, Igor Llopis, Jordi Puig, José Martínez, Rebeca Pascual, Rubén Costa i Vicent Escrivá.

José Mª Peiró

Anuncis