Quarta jornada de voluntariat

P1000401 b

Dijous 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme. Encetem la canícula, el període de l’any en què normalment fa més calor i que compren de meitat de juliol i meitat d’agost, o siga, entre les dues verges. I la veritat és que fa molta calor.
Hem quedat amb Ángel, el pastor del convent, a les cinc de la vesprada per acompanyar-lo a pasturar el seu ramat. El grup voluntari és molt gran i variat, fins i tot han vingut els fills i nebots Lynda; la convocatòria resulta exitosa.
Les ovelles fan pinya, si es pot dir així, totes juntes fent rogle amb els caps al mig i les potes posteriors cap a fora, siga hivern, siga estiu. Unes quantes cabres ací i allà amb alguns xotets també. Àngel, amb els seus gossos fidels, pendent de tot, a l’ombra d’un vell garrofer. Salutacions i presentació. Un grupet anirà amb el pastor i la resta per darrere, per tal de no molestar el ramat, no acostumat en les seues rutines diàries a pasturar amb tants “pastors”. Els acompanyem al llarg d’un recorregut facilet que fan habitualment en esta època de l’any, quan no entren al riu i què després d’eixir de la finca del monestir travessa l’Herm de Ròtova per a entrar després en una finca de tarongers falts d’aigua. El ramat menja brossa, “males herbes” i fema el bancal, un fet que resulta  una bona aliança o simbiosi. A l’ombra d’una morera i un nesprer de dimensions extraordinàries a la vora d’un caminal, que és el que ha esdevingut l’antiga via pecuària, mentre el ramat pastura i descansa, li fem preguntes a Àngel.
És un home reflexiu, pràctic i sincer amb una llarga experiència vital com a pastor. Tot açò es manifesta quan escolta les preguntes que li fem i respon serenament, mostrant el seu punt de mira, la seua veritat, sense mentides ni artificis, per difícil o complicada que siga la pregunta. Es podria escriure més sobre la jornada , i sobre tot sobre la persona: Ángel Rodilla, natural d’un poble, Arroyo Cerezo, de la València més interior, que fita amb Aragó i Castella la Manxa. Tot això, o part d’això, ho deixarem per a una altra ocasió. La entrevista va quedar enregistrada per l’ecomuseu. A més, junt a dues experiències ramaderes de la vall d’Albaida, ell protagonitza un documental anomenat “Vides pecuàries” que presentàrem amb el seu director Pau Reig el divendres 10 de juliol al Centre Social d’Alfauir. A l’acte estigueren Àngel i un altre ramader d’Aielo de Rugat.
En fi, una jornada diferent, per conèixer una realitat de la vall prou desconeguda en l’actualitat, encara que els seus paisatges es van modelar lentament, a un ritme sovint natural durant segles i segles per esta activitat, en gran part, tot i que a voltes no ens parem a interpretar-los; generalment, observem des d’un inmòbil el present o vivim a un ritme frenètic.
La poesia de Gil-Albert la coneixia gràcies al recull poètic de l’impagable Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer, i em resulta molt evocadora i addient per acompanyar el text per diferents motius que us podeu imaginar potser: d’una banda, està escrita per un poeta alacantí en castellà, com la parla, també castellana, d’Ángel. Per altra banda, tornar a citar a Joan no deixa de ser una mena gratitud o agraïment, amb ell, compartit a més a més, amb l’ecomuseu. Moltes gràcies!
José María Peiró

Dijous 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme. Encetem la canícula, el període de l’any en què normalment fa més calor i que compren de meitat de juliol a meitat d’agost, és a dir, entre les dues verges.  I la veritat és que fa molta calor.

Hem quedat amb Ángel, el pastor del Convent, a les cinc de la vesprada per acompanyar-lo a pasturar el seu ramat. El grup voluntari és molt gran i variat, fins i tot han vingut els fills i nebots Lynda; la convocatòria resulta exitosa.

Les ovelles fan pinya, si es pot dir així, totes juntes fent rogle amb els caps al mig i les potes posteriors cap a fora, siga hivern, siga estiu. Unes quantes cabres ací i allà amb alguns xotets també. Àngel, amb els seus gossos fidels, pendent de tot, a l’ombra d’un vell garrofer. Salutacions i presentació. Un grupet anirà amb el pastor i la resta per darrere, per tal de no molestar el ramat, no acostumat en les seues rutines diàries a pasturar amb tants “pastors”. Els acompanyem al llarg d’un recorregut facilet que fan habitualment en esta època de l’any, quan no entren al riu i què després d’eixir de la finca del monestir travessa l’Herm de Ròtova per a entrar després en una finca de tarongers falts d’aigua. El ramat menja brossa, “males herbes” i fema el bancal, un fet que resulta  una bona aliança o simbiosi. A l’ombra d’una morera i un nesprer de dimensions extraordinàries a la vora d’un caminal, que és el que ha esdevingut l’antiga via pecuària, mentre el ramat pastura i descansa, li fem preguntes a Àngel.

És un home reflexiu, pràctic i sincer amb una llarga experiència vital com a pastor. Tot açò es manifesta quan escolta les preguntes que li fem i respon serenament, mostrant el seu punt de mira, la seua veritat, sense mentides ni artificis, per difícil o complicada que siga la pregunta. Es podria escriure més sobre la jornada , i sobre tot sobre la persona: Ángel Rodilla, natural d’un poble: Arroyo Cerezo, de la València més interior, que fita amb Aragó i Castella la Manxa. Tot això, o part d’això, ho deixarem per a una altra ocasió. La entrevista va quedar enregistrada per l’ecomuseu. A més, junt a dues experiències ramaderes de la Vall d’Albaida, ell protagonitza un documental anomenat “Vides pecuàries” que presentàrem amb el seu director Pau Reig el divendres 10 de juliol al centre social d’Alfauir. A l’acte estigueren Àngel i un altre ramader d’Aielo de Rugat.

En fi, una jornada diferent, per conèixer una realitat de la vall bastant desconeguda en l’actualitat, encara que els seus paisatges es van modelar lentament, a un ritme sovint natural durant segles i segles per esta activitat, en gran part, tot i que a voltes no ens parem a interpretar-los; generalment, observem des d’un inmòbil el present o vivim a un ritme frenètic.

La poesia de Gil-Albert la coneixia gràcies al recull poètic de l’impagable Herbari breu de la Safor, de Joan Pellicer, i em resulta molt evocadora i addient per acompanyar el text per diferents motius que us podeu imaginar potser: d’una banda, està escrita per un poeta alacantí en castellà, com la parla, també castellana, d’Ángel. Per altra banda, tornar a citar a Joan no deixa de ser una mena de gratitud o d’agraïment a ell, compartit a més a més, amb l’ecomuseu. Moltes gràcies!

 

Misteriosa presencia. XV

Estudios hice de pastor en sierra,

perfumando en las matas mis tobillos,

dedos de aroma ungidos por tomillos

acariciando el bozo de la tierra.


 

Apenas tremoloso amaneciera

ciñe verdes el día caramillos,

doseletes gozando de arbolillos

labro sutiles quesos que te diera.


 

¡Ay mis cabras peremnes si las vieras

que retozar riberas a tu fuente

los morrillos en plata de frescura!


 

El ánimo moroso decidieras

seducido y dictado por tu frente,

que con pastor la noche no es oscura.


 

Juan Gil-Albert

José Maria Peiró

 

 

Advertisements