Llocnou de Sant Jeroni. Toquen les campanes, la mitja (són les 8.30 h.), i ja tenim el voluntariat que ha arribat; així dona gust, arribar a l’hora i no fer esperar! El desig d’una societat, entre altres coses responsable, educada, respectuosa, com ens imaginem als suïssos, per exemple, però començant per nosaltres mateixos, en este raconet mediterrani. Però cal ser pacients, ja va arribant tot el món. Conversa matinal sentint les falzies de l’església en vol ras sobre nosaltres.
Caminem cap al bancal de la setmana passada. És un passeig agradable a estes hores, al costat del llavador i la sèquia mare, la olor de la brossa segada, l’ombreta del llidoner al pont del riu, …umh! I al fons del camí notem el comboi que hi ha al bancal.
L’haca Careta engalanada i a punt de fer faena. Federico i companyia acaben d’anivellar el bancal, amb la mira i el nivell, plantant canyes en terra fins al nivell exacte per tal de preparar el bancal per al reg tradicional a manta. Queda anar llevant terra d’on sobreïsca i anar distibuint-la per a on es troba més fondo del nivell corresponent. I ara li toca el torn a Careta, que, mitjançant una mena de caixa metàlica anomenada trelitja o quelcom paregut, enganxada amb unes cadenes de ferro a l’animal, va desfondant i distribuint ací i allà l’atemperada terra. És precís colocar-li la ‘renyonera’ a Careta, una espècie de collar obert al qual s’enganxen els reculants per tal d’evitar que el ferro li faça mal. L’hem feta una cura amb un emplastre o micapà d’olivarda o jolivarda picada avans en fred i ara en calent, en resangrar-li la ferida. Esta segona vegada, la mateixa suor impedeix que s’apegue, però almenys la cadena de ferro ja no toca la petita ferida, que ja ha parat de sagnar. No cal patir ni fer patir els animals, és obvi! La força de Careta, naturalment, és notable.
No farem apologies dels treballs tradicionals de la terra però, si us fa i teniu temps, com a lectura complementària podeu entrar per exemple a: http://www.agro-cultura.org/article.php?article=110 on es ressenyen alguns apunts sobre els treballs i els dies d’un llarador de l’horta d’Alboraia, Vicent Martí, que s’ha convertit en tot un exemple dignificant del bon fer i el trellat dels llauradors valencians i de la seua capacitat de resistència davant de les adversitats i presions “modernes”.
Al bancal tot és activitat. La gent del Museu d’Etnologia de València filmant, gravant i apuntant amb professionalitat tota la tasca.
I nosaltres, el Voluntariat per la Custòdia del Territori, prenent nota, ensenyant-nos d’aprop, connectant amb la soca i les arrels . Com algun xiquet bocabadat observant a l’haca Careta, ací ens trobem un poc.
Després li canvien a Careta l’estri per tal d’entaular, amb l’entauladora.
A continuació, amb l’acavallonadora, es fan els cavallons, solcant les línies en un sentit i repassant-los en l’altre, de forma que hi delimitaran les diferents taules o quadres que s’hanegaran en donar l’aigua.
Ja tan sols falta regar, però ens n’hem d’anar al Racó del pi a replegar ferramentes. Aprofitem per a esmorzar i xarrar amb Xavi de Nerolí. També comprem alguna bosseta de productes locals!
El matí avança i ens n’anem a Alfauir. Des del poble enfilem passejant pel Camí de la Daia, per tal de cercar l’Arcà de la sèquia de l’Horta de Ròtova i Alfauir oculta de nou entre el canyar que volem tallar, però no la podem localitzar. El sol cau de ple i el soroll del trànsit a la veïna autovia no es una companyia agradable, però la persistència de l’aigua (neta) al transtocat barranc de la Daia i la presència d’exemplars d’alguna espècie vegetal i animal (parotets negres) pròpia de barrancs ben conservats ens estimulen a considerar els avantatges de revaloritzar este entorn. Intentem tindre consciència de la relativitat i magnitut del treball d’una colla de voluntàries i voluntaris, envoltats de la destrossa ambiental i cultural que han representat les obres de construcció del tram de l’autovia del Morquí, i dóna un poc de vertígen però possarem el nostre granet positiu els propers dies.
A la vesprada Jordi i companyia troben l’amagatall. Ja ho tenim. Continuarem.
Gràcies a tota colla per allò que feu, pel vostre granet!

14 de juliol de 2009.

Llocnou de Sant Jeroni. Toquen les campanes, la mitja (són les 8.30 h.), i ja tenim el voluntariat que ha arribat; així dona gust, arribar a l’hora i no fer esperar! El desig d’una societat, entre altres coses responsable, educada, respectuosa, com ens imaginem als suïssos, per exemple, però començant per nosaltres mateixos, en este raconet mediterrani. Però cal ser pacients, ja va arribant tot el món. Conversa matinal sentint les falzies de l’església en vol ras sobre nosaltres.

Caminem cap al bancal de la setmana passada. És un passeig agradable a estes hores, al costat del llavador i la sèquia mare, la olor de la brossa segada, l’ombreta del llidoner al pont del riu, …umh! I al fons del camí notem el comboi que hi ha al bancal.

L’haca Careta engalanada i a punt de fer faena. Federico i companyia acaben d’anivellar el bancal, amb la mira i el nivell, plantant canyes en terra fins al nivell exacte per tal de preparar el bancal per al reg tradicional a manta. Queda anar llevant terra d’on sobreïsca i anar distibuint-la per a on es troba més fondo del nivell corresponent. I ara li toca el torn a Careta, que, mitjançant una mena de caixa metàlica anomenada trelitja o quelcom paregut, enganxada amb unes cadenes de ferro a l’animal, va desfondant i distribuint ací i allà l’atemperada terra. És precís colocar-li la ‘renyonera’ a Careta, una espècie de collar obert al qual s’enganxen els reculants per tal d’evitar que el ferro li faça mal. L’hem feta una cura amb un emplastre o micapà d’olivarda o jolivarda picada avans en fred i ara en calent, en resangrar-li la ferida. Esta segona vegada, la mateixa suor impedeix que s’apegue, però almenys la cadena de ferro ja no toca la petita ferida, que ja ha parat de sagnar. No cal patir ni fer patir els animals, és obvi! La força de Careta, naturalment, és notable.

No farem apologies dels treballs tradicionals de la terra però, si us fa i teniu temps, com a lectura complementària podeu entrar per exemple a: http://www.agro-cultura.org/article.php?article=110 on es ressenyen alguns apunts sobre els treballs i els dies d’un llarador de l’horta d’Alboraia, Vicent Martí, que s’ha convertit en tot un exemple dignificant del bon fer i el trellat dels llauradors valencians i de la seua capacitat de resistència davant de les adversitats i presions “modernes”.

Al bancal tot és activitat. La gent del Museu d’Etnologia de València filmant, gravant i apuntant amb professionalitat tota la tasca.

I nosaltres, el Voluntariat per la Custòdia del Territori, prenent nota, ensenyant-nos d’aprop, connectant amb la soca i les arrels . Com algun xiquet bocabadat observant a l’haca Careta, ací ens trobem un poc.

Després li canvien a Careta l’estri per tal d’entaular, amb l’entauladora.

A continuació, amb l’acavallonadora, es fan els cavallons, solcant les línies en un sentit i repassant-los en l’altre, de forma que hi delimitaran les diferents taules o quadres que s’hanegaran en donar l’aigua.

Ja tan sols falta regar, però ens n’hem d’anar al Racó del pi a replegar ferramentes. Aprofitem per a esmorzar i xarrar amb Xavi de Nerolí. També comprem alguna bosseta de productes locals!

El matí avança i ens n’anem a Alfauir. Des del poble enfilem passejant pel Camí de la Daia, per tal de cercar l’Arcà de la sèquia de l’Horta de Ròtova i Alfauir oculta de nou entre el canyar que volem tallar, però no la podem localitzar. El sol cau de ple i el soroll del trànsit a la veïna autovia no es una companyia agradable, però la persistència de l’aigua (neta) al transtocat barranc de la Daia i la presència d’exemplars d’alguna espècie vegetal i animal (parotets negres) pròpia de barrancs ben conservats ens estimulen a considerar els avantatges de revaloritzar este entorn. Intentem tindre consciència de la relativitat i magnitut del treball d’una colla de voluntàries i voluntaris, envoltats de la destrossa ambiental i cultural que han representat les obres de construcció del tram de l’autovia del Morquí, i dóna un poc de vertígen però possarem el nostre granet positiu els propers dies.

A la vesprada Jordi i companyia troben l’amagatall. Ja ho tenim. Continuarem.

Gràcies a tota colla per allò que feu, pel vostre granet!

Advertisements