Dissabte 11 de juliol del 2009

Després de la plutja passada, que ens ha trencat un poc el ritme, ja teníem gana de fer voluntariat. La nit passada, després del sopar amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova al seu local, embolicats en converses acalorades decidim seguir endavant amb el que ja teníem previst: tornar a pujar a la bassa que té el C.E.R. en uns terrenys de muntanya a prop de la font del Sister i el camí de l’Esperança.
L’any passat hi havíem encetat la neteja de la bassa i el seu voltant, envaïts amb esbarzers o ambarzers (Rubus ulmifolius Schott) i canya (Arundo donax L.). Com que el voluntariat que fem amb l’ajuda VOLCAM es limita a l’època estival no hem pogut continuar a l’hivern, quan rajava la fonteta de la bassa i podíem aprofitar per traslocar les murtes (Myrtus communis L.), que també han crescut a l’interior de la bassa. No obstant, el treball avançat ens facilita la tasca actual. Així, en arribar al lloc, de bon matí, les noves canyes destaquen i aparenten una gran recuperació, però en un parell d’horetes ens fem amb elles i els voltants.
La terra fangosa de dins es troba encara mullada, la qual cosa dificulta els treballs de neteja, però facilita la traslocació d’alguns exemplars de murta a altres llocs amb més pervindre. Entre la terra fangosa anem traient fora pedres, que amuntonem, i trossos de vidre i de llaunes trencades, que ens emportem als contenidors més propers.
Arriba un moment que cal agafar forces. És l’hora d’esmorzar, l’esbarjo del matí que ens permet parar atenció en un capsot comú (Lanius senator) [ entreu a la vikipèdia  http://ca.wikipedia.org/wiki/Capsigrany] que veniem sentint tot el temps i que ara podem observar posat en la branca d’un pi de la senda. Rubén el fotografia. També tenim conversa distesa i tranquil·la.
La calor humida es va fent, segons puja el sol (mig cobert), més embafadora, per la qual cosa, després d’esmorzar anem acabant feïnes, deixant-ho tot per al proper dijous, si no tenim contratemps. Al migdia parem, repleguem les ferramentes entre tota la gent i baixem per la senda empinada cap al camí que ens portarà al poble d’Alfauir.
Arribant quasi als cotxes xarrem amb un llaurador que ens pregunta d’on venim (carregadets amb tanta ferramenta) i, en dir-li que de la bassa que n’hi ha per la muntanya anant al Sister, respon amb naturalitat:
– Ah, la bassa del tio Paco. Allí es feia molta hotalissa, pebres, tomaques…
La conversa s’enfila i, d’esta banda de migjorn de la vall de Vernissa ens passem, sense solució de continuïtat, a la barrancuda solana de la serra de Marxuquera per tramuntana, amb paraules de Joan Pellicer, i en concret a la font dels Llibrells, al Picaio i el Picaiet, el barranc de la Figuera amb algunes fontetes i anècdotes pastorils dignes de menció. Llàstima no portar gravadora! La gent de camp conserva encara un llegat que no podem oblidar, i això ho tenim molt clar a l’ecomuseu Vernissa viu.
Moltes gràcies a tot el voluntariat; moltes gràcies Aitor, moltes gràcies l’altre Aitor i el seu germà Igor, moltes gràcies Josetxo, moltes gràcies Manuel, moltes gràcies Rafa, moltes gràcies Rubén, moltes gràcies Vicent E.
El proper dimarts, més!

Després de la pluja passada, que ens ha trencat un poc el ritme, ja teníem gana de fer voluntariat. La nit passada, després del sopar amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova al seu local, embolicats en converses acalorades decidim seguir endavant amb el que ja teníem previst: tornar a pujar a la bassa que té el C.E.R. en uns terrenys de muntanya a prop de la font del Sister i el camí de l’Esperança.

L’any passat hi havíem encetat la neteja de la bassa i el seu voltant, envaïts amb esbarzers o ambarzers (Rubus ulmifolius Schott) i canya (Arundo donax L.). Com que el voluntariat que fem amb l’ajuda VOLCAM es limita a l’època estival no hem pogut continuar a l’hivern, quan rajava la fonteta de la bassa i podíem aprofitar per traslocar les murtes (Myrtus communis L.), que també han crescut a l’interior de la bassa. No obstant, el treball avançat ens facilita la tasca actual. Així, en arribar al lloc, de bon matí, les noves canyes destaquen i aparenten una gran recuperació, però en un parell d’horetes ens fem amb elles i els voltants.

La terra fangosa de dins es troba encara mullada, la qual cosa dificulta els treballs de neteja, però facilita la traslocació d’alguns exemplars de murta a altres llocs amb més pervindre. Entre la terra fangosa anem traient fora pedres, que amuntonem, i trossos de vidre i de llaunes trencades, que ens emportem als contenidors més propers.

Arriba un moment que cal agafar forces. És l’hora d’esmorzar, l’esbarjo del matí que ens permet parar atenció en un capsot comú (Lanius senator) [ entreu a la vikipèdia  http://ca.wikipedia.org/wiki/Capsigrany] que veniem sentint tot el temps i que ara podem observar posat en la branca d’un pi de la senda. Rubén el fotografia. També tenim conversa distesa i tranquil·la.

La calor humida es va fent, segons puja el sol (mig cobert), més embafadora, per la qual cosa, després d’esmorzar anem acabant feines, deixant-ho tot per al proper dijous, si no tenim contratemps. Al migdia parem, repleguem les ferramentes entre tota la gent i baixem per la senda empinada cap al camí que ens portarà al poble d’Alfauir.

Arribant quasi als cotxes xarrem amb un llaurador que ens pregunta d’on venim (carregadets amb tanta ferramenta) i, en dir-li que de la bassa que n’hi ha per la muntanya anant al Sister, respon amb naturalitat:

– Ah, la bassa del tio Paco. Allí es feia molta hotalissa, pebres, tomaques…

La conversa s’enfila i, d’esta banda de migjorn de la vall de Vernissa ens passem, sense solució de continuïtat, a la barrancuda solana de la serra de Marxuquera per tramuntana, amb paraules de Joan Pellicer, i en concret a la font dels Llibrells, al Picaio i el Picaiet, el barranc de la Figuera amb algunes fontetes i anècdotes pastorils dignes de menció. Llàstima no portar gravadora! La gent de camp conserva encara un llegat que no podem oblidar, i això ho tenim molt clar a l’ecomuseu Vernissa viu.

Moltes gràcies a tot el voluntariat; moltes gràcies Aitor, moltes gràcies l’altre Aitor i el seu germà Igor, moltes gràcies Josetxo, moltes gràcies Manuel, moltes gràcies Rafa, moltes gràcies Rubén, moltes gràcies Vicent E.

El proper dimarts, més!

 

Advertisements