Quan me’n vaig de viatge, m’agrada preparar-me’l. Vull dir, documentar-me sobre els llocs que visitaré i fer-ne un itinerari. Tanmateix, m’adone  ―l’experiència d’aquestos dies així m’ho confirma― que al final de la partida, els records més valuosos sovint provenen de moments que, com els bissos que se’ns regalen al final d’un concert, estaven fora de programa. Potser allò de deixar-se dur, de passejar per un camí que no sabem amb certesa fins on ens durà ni quant de temps tardarem en recórrer-lo, dóna la sensació d’estar guanyant-li alguna cosa al viatge. El gaudi per les coses difícilment es planifica. Potser és per això que entre els records més bonics hi tinc la passejada a boqueta nit des de San Lorenzo in Banale fins el molí. I sobretot l’excursió pel parco naturalle Adamello Brenta, en què inesperadament anàrem endinsant-nos al cor de la muntanya dolomita i vam descobrir un paratge brusc i bellíssim.

 

 

També el paisatge humà ha valgut la pena, teixir complicitats entre nosaltres ha resultat extremadament senzill. L’acollida italiana ha estat càlida i l’idioma no ha representat cap barrera; per ambdues parts hem constatat les similituds entre la seua llengua i la nostra. Fins i tot ens hem permés el luxe de l’humor ―sherzo en diuen allà― i de ser-ne entesos.

 

Distanciar-se durant uns dies del lloc on vius fa que, en tornar-hi, t’ho mires tot amb uns altres ulls. En arribar vaig redescobrir la dolçor que impregna l’aire d’abril, i de sobte em vingueren al cap uns versos d’Ibn Khafaja en què el poeta d’Alzira parla ―fa quasi mil anys― del paradís. Un paradís els fragments del qual, nosaltres, certs dies i en alguns indrets, encara podem reconéixer. Encara.

Christelle Enguix

Anuncis