L’autobús ha parat novament en Trento. Aquesta vegada perquè baixaren els nostres amics trentins.  Més que comiat, ha sigut un fins aviat. 

 

Hem arribat a l’aeroport cap a les 3:30 h de la matinada.  Allí hem esperat entre lectures, becades i cabotades (els seients de l’aeroport de Milà eren incomodíssims) que arribara l’hora de poder facturar l’equipatge.

 

L’avió ha eixit a les 8:25 h del matí.  Hi hem perllongat el son fins Manises.   Ja de tornada, tot i carregats de son, compartim les nostres emocions i reflexions sobre el viatge; i inevitablement surten comparances entre aquelles terres i la nostra.  Al tren, durant el trajecte que ens acosta a la Safor, observem els nostres paisatges: la mar, els arrossars i les marjals d’una banda; de l’altra, les muntanyes; més avant, també els tarongers… La diversitat dels nostres paratges és molt especial. No tindria res que envejar-li a les terres de les Dolomites.  Però, malauradament sols podem imaginar com seria de bonica també la nostra terra si no haguera patit les mutilacions que ens han mancat el privilegi de conéixer-la verge…

 

No obstant, potser aquesta reflexió ens fa encara estimar-la més i voler amb més energia protegir el que ens queda, amb projectes com el nostre.

 

L’olor dolça de la flor del taronger ens acull i ens confirma que hem arribat a casa.

Anuncis