Entrega del premi Margalló, de medi ambient 2007, que atorga el Centre Excursionista de València pel projecte “Catàleg de custòdia de l’ecomuseu Vernissa Viu”. Rebeca Pascual, Xavier Ródenas i Jordi Puig.

A la fotografia, Rafael Garcia, Vicent Faus, Josep Francesc Fayos, Rebeca Pascual, Xavier Ródenas, Jordi Puig, Pedro Ciscar i Francesc Balbastre.
entregamargallo01.jpg

No hi ha portes, ni lleis ni cap clàusula que l’institucionalitze, per a bé o per a mal. Un ecomuseu és un museu obert on una comunitat estableix un pacte amb el seu territori. Un ecomuseu parla de l’empremta de l’home sobre un territori, sobre el medi natural i sobre les possibles vies de desenvolupament local que es poden donar, tot i respectant el territori i el patrimoni. Aquest, tan senzill i tan complicat alhora, és el projecte que duem a terme des del Col·lectiu Vall de Vernissa.

Quan estarà fet l’ecomuseu?, ens pregunten. No ho sabem, si el que volen és un recinte perfectament acondicionat, inaugurat tot i tallant una cinta protocolària.

I quan el podrem visitar?, insisteixen. Mireu, quan vulgueu. No tingueu mandra, no espereu que tot estiga restaurat o que els guie un gestor d’una fundació. Apropeu-vos ja i, si us ve de gust, contribuïu en la seua construcció. Si decidiu senzillament recórrer-lo, no se l’acabareu.

Deixeu-vos el rellotge a casa; endinseu-vos pels senders i per barrancs agrests. Pugeu fins algun castell i diviseu la plana; mireu com s’escapa, com una serp, eixe riu que hem assecat entre tots. No us prometem una vall virginal. Vivim en un País que també és vostre i del qual també vosaltres coneixeu els seus pecats. Però cada pedra posada per l’home ens ha de fer reflexionar sobre la seua conveniència. El nostre territori us convida, també, a meditar sobre les fórmules més adequades de desenvolupament local.

L’Ecomuseu Viu de la Vall de Vernissa agrupa tot un conjunt d’iniciatives i de projectes basats en la protecció i la millora del patrimoni natural i cultural de la nostra vall, per a donar-lo a conéixer, fent ús de la custòdia del territori com a ferramenta principal de conservació, i amb l’objectiu de contribuir així a la creació d’un model econòmic alternatiu, sostenible, educatiu i respectuós, en què el conjunt de la població local estiga activament implicat i se’n senta responsable.

Aquest catàleg de custòdia, pel qual hem rebut el premi, serà l’eina per aconseguir enllaçar amb entitats –públiques i privades- que custodien el nostre patrimoni.

Nosaltres entenem que, per a les empreses, el paisatge és un clar actiu -no, una despesa-; tota empresa ha d’invertir part del seu benefici en ella mateixa i això també és aplicable a l’entorn que l’envolta, ja que el paisatge directament o indirecta  és un “factor de producció” sense el qual l’empresa no pot oferir res, o el que ofereix minva. Ja hi ha empreses que han vist això clarament i han creat fundacions que inverteixen part dels seus beneficis en la natura o la cultura. La custòdia és el l’acte amb què una administració pública o privada (empresa, fundacio o associació) participa en la conservació del territori sense comprar res, només arribant a acords amb els propietaris involucrats; fet i fet, es genera un nou escenari on ells –els propietaris- tal volta no hagen de vendre.

Però deixeu-nos que abandonem aquesta mena de sermó i ens dediquem, ara, al que hauríem d’haver fet des d’un principi. A parlar de les persones i a agrair aquells que ens han recolzat. Deixeu-me que vos presente la suma d’ingredients que, en posar-los a dintre de la coctelera, han tret un bon refresc.

Xavier Ródenas –Xavi- havia baixat el 2004 dels Pirineus amb idees sobre com funciona el sistema de la custòdia; allà havia sumat una bona experiència amb un projecte LIFE.

Pau Rausell, un economista –tot i que no ho semble-, ens havia suggerit, en una ponència, posar en funcionament la figura de l’ecomuseu. I José Maria Peiró, que havia estat coautor en un estudi paisatgístic de la zona, va posar sobre el paper el seu coneixement precís i segur del territori, de cada pam de terra, de cada pedra i cada arbust.

Els primers sorpresos crec que vam ser nosaltres quan vam concretar els nostres desitjos en un projecte que la Caixa va tindre a bé de premiar i finançar. I, mireu com són les coses, sembla que el nostre camí sembla destinat a creuar-se amb aquesta obra social. Hui, també; i per molts anys.

I no em puc deixar a Rebeca Pascual, ací al meu costat, que en la tasca més o menys desordenada que dúiem a terme, ha posat ordre i concert; li ha aportat el treball constant de qui és veterà, tot i que aporta la frescor jove més evident de l’equip de l’Ecomuseu.

Entretant, sense fer soroll, sense presumir ni eixir en la premsa, sense rebre cap premi, sense esperar cap reconeixement, a Ròtova un grup excursionista feia 25 anys que practicava la custòdia màxima: ara són al voltant de 700 les fanecades adquirides i protegides i en les quals hi ha dues microreserves de flora i una de fauna. Permeteu-nos que ens sentim més orgullosos d’aquesta tasca de 25 anys que no de la del Col·lectiu i l’Ecomuseu, que tot just acaba d’iniciar-se. L’ecomuseu, al cap i a la fi, té més camí per fer que aquell que ha recorregut.

Estic segur que si férem un llistat de les persones que hi han posat un granet d’arena en aquest projecte, no acabaríem fins les 10 de la nit. I ja toca anar cloent l’acte.

Volem expressar el nostre agraïment al Centre Excursionista de València, el premi del qual no solament ens satisfà sinó que ens marca amb una gran responsabilitat: la de dur a terme un projecte difícil però il·lusionador; i, com estem comprovant cada dia que passa, molt viable. No podem deixar d’esmentar ara l’Obra Social de La Caixa, el CEIC Alfons el Vell, l’Escola Politècnica Superior de Gandia i el Departament d’Investigació en Economia aplicada a la cultura de la Universitat de València.

A totes les persones que han dedicat “un minut” a atendre el projecte, a aquells que ens han recolzat, als becaris i becàries que hi col·laboren, als membres del Col·lectiu Vall de Vernissa i als habitants d’Alfauir, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Llocnou de Sant Jeroni i Ròtova, i de la resta de la Safor.

Se’ns pot acusar –com, de fet, ho han fet- de somniadors. Però no oblideu que els nostres primers somnis els posàrem per escrit. Amb ells, redactàrem un projecte, amb el qual aconseguírem financiació, que convertí el somni en realitat.

Així que us demane, per favor, que també somnieu amb els peus a terra. I que després ens ho conteu.

Moltes gràcies.

En arribar a Ròtova, compartírem el premi amb els amics del Centre Excursionista de Ròtova.
cer.jpg
Anuncis