Jordi Puig, Pau Rausell.

(Publicat a Levante-EMV, 6-10-2007; i a Llibertat.cat

“Al principi dels temps” solament hi eren l’entorn del monestir de Sant Jeroni, el mateix cenobi, l’autovia que ens travessava pel mig, la planta de fem, etc. Aquests eren els motius de les nostres primeres reivindicacions com a ciutadans aïllats, simplement organitzats. Un primer salt important fou el de reunir forces i unir sinèrgies al voltant de cinc pobles que formen part d’una comarca molt més gran, la Safor. El trànsit de reivindicació puntual cap a quelcom de territorial era important, i venia condicionat, en certa manera, per actuacions de caire destructiu que també acceleraven el seu ritme (ací podeu llegir PAIs, macrourbanitzacions, etc.). La cada vegada més formada xàrcia d’entitats socioculturals del nostre país veu –o ha d’acabar de veure- el pas gegant que suposa anar més enllà de la reivindicació estricta; és el pas entre parlar i actuar; entre desitjar i involucrar-se en la pròpia realitat. Tots hem de ser crítics i consegüents amb les nostres idees. I crec que a la nostra comarca –una miqueta d’autocomplaença mai ve mal- estan donant-se aquests passos.

Des del Col·lectiu Vall de Vernissa vam redactar un projecte denominat “Ecomuseu Vernissa Viu”, per a l’interior de la Safor, i ens hi vam posar; i aviat vam tenir resultats positius en matèria de finançament (l’Obra Social la Caixa i diverses empreses ja ens donen recolzament), reunions amb els cinc ajuntaments, amb les universitats (UV i UPV), amb altres entitats de la comarca (CEIC Alfons el Vell, GEMAS, CER, etc.). L’ecomuseu és un museu obert, basat en un pacte en el que una comunitat es fa càrrec d’un territori (Maggi, 2002). Però és quelcom més, evidentment. L’ecomuseu es presenta com un model de gestió del territori, de control de l’acció pública, del rescat de la utilitat social i de reclam de la transparència en els processos de decisió. És, si fa no fa, una figura que contempla la governança, la participació de tot l’entramat social local en el desenvolupament.

La creativitat suposa un pas de qualitat en les actituds per fer-se càrrec de situacions complicades per al nostre territori. Però aquesta ha de ser una creativitat coral, duta a terme pels habitants sobre el seu paisatge. De nou, el pacte de la gent amb el seu paisatge. I amb les innovacions paisatgístiques; què en fem? És un interessant debat sobre si el poble pot ser creatiu o aquest tret és exclusiu de l’arquitecte; sobre l’existència de la “creativitat coral”. El que resulta evident és que si l’ecomuseu vol donar compte del que som també han de formar part d’aquest les noves aportacions al paisatge. Per a bé o per a mal, ens ajudaran a entendre el paisatge actual.

Acabem de participar en una trobada sobre ecomuseus a Casentino (Itàlia); aviat entrarem a formar part de la xarxa europea i hi ha programades activitats conjuntes, intercanvis de formació per als nostres joves, etc. Allà mateix nosaltres plantejàrem les dificultats amb què es troba una figura com l’ecomuseu en un espai de forta competitivitat econòmica, com és la nostra comarca. Evidentment, hi ha passos inajornables que cal assumir: la formació i el plantejament amb rigorositat d’alternatives de desenvolupament; la seua presentació de manera atractiva, sense dramatismes; la necessitat d’involucrar també agents externs al nostre territori; i la consecució d’una legitimitat, que hem de treballar entre els habitants i les autoritats locals. I la involucració de tots els ens del territori, on també entra el sector empresarial, que ha d’assumir tard o d’hora una certa responsabilitat social.

Ara, sadolls de teoria i de veure bones pràctiques arreu d’Europa, ens toca intentar posar-ho en pràctica a nosaltres. De vegades, segons es va dir a la trobada, és més important dur a terme el projecte que aquest en si mateix; és més important el camí que el resultat i la seua longevitat. Decidir donar el pas d’iniciar un trajecte així suposa assumir també el repte d’impulsar una participació real que no es limite a votar cada quatre anys, per exemple. Estem segurs que no serà un camí fàcil; que no podrà ser fet si no el fem entre tots i totes. Però del que estem més segurs és que aquest és el millor model que podem elegir si volem viure de la manera més sostenible possible i en una democràcia d’avantguarda.

Advertisements