Un poc de boira pel matí, no massa, el paisatge de la Toscana ens presenta una regió amb costa i muntanya, un extrem semblant al nostre país. Però ara només veig verd, prats amb tanques i boscos, i unes poques cases, que no fan malbé el paisatge. No és que tinga ganes de renegar a estes altures però em sent bé veient un hotel rural amb gust i un paisatge acurat. No tot és or però, què voleu, aquesta pau que porte a dintre em fa veure amb un altres ulls el món.

La companyia, ja ho sabeu, és bona. Però evidentment en preferiria una altra de més especial. Ara no toca parlar del tema. En no res l’autobús ens arreplega i porta els italians fins la seu del congrés. Nosaltres anirem a un monestir de monjos camondalesos –uf!-, de l’orde dels benedictins, reformada per Sant Romuald.

Els monjos encara hi viuen, en casetes –adossadets, si vols- en una zona reixada per tal que ningú els puga molestar. No han tingut gaire relació amb la gent; la seua norma els ho impedeix. Per cert, m’he fet amb la Consuetudo Camaldulensis, la primera legislació del monestir, del segle XI. Tingueren un papa, Gregori IX, això és un honor per ells. Nosaltres en tinguérem dos i no en fem cas; ells tenen una mala imatge dels Borja. Almenys en tenen alguna; hi ha qui ni això.

Sé que a Xavi li agradaria saber que la primera normativa de gestió forestal, per dir-ho d’alguna manera, de tota Itàlia la van redactar els monjos camondalesos, que aprofitaven el riu que els passa per la vall per a poder transportar la fusta.

dsc03936.JPG

En tornar, hem pres les acreditacions i l’horari d’intervencions; actuarem en dues ocasions: una demà, de presentació com a nous membres de la xarxa europea d’ecomuseus; i l’altra, dijous, on exposarem les nostres inquietuds, reptes i projectes immediats.

El dinar ha sigut molt agradable, també pel menjar, amb aquell pa sense sal, típic de la Toscana. Luigina representa l’ecomuseu d’Udine. Al llarg del matí havíem parlat del seu ecomuseu de l’aigua. Estic interessat; allà a la Safor hem de fer alguna cosa amb el projecte congelat del patrimoni de l’aigua, o se n’anirà tot en orris. Intercanviem correus i fulls. I, com que la cosa donava per a més, a dinar hem descobert que és una parlant de priulà, una llengua minoritzada, però que resisteix encara, entre la regió de Véneto, Austria (al nord, tot i que no fita amb aquest parlar) i Eslovènia. Hi ha empatia quan parlem de llengües que encara no tenen ple de dret de circulació. La nostra, en comparació del friulà, és una privilegiada, però no es tracta tampoc de consolar-se pels mals majors dels altres. Coneix el català, entre d’altres coses, perquè és un català qui ha dut a terme la tasca de normativització i fixació de l’estàndard escrit d’aquella llengua. Les sentim parlar i elles, a nosaltres; fa goig un intercanvi tal.

Després de dinar, ens hem tancat a una mena de capítol per compartir les experiències i propostes de diversos ecomuseus italians en la seua tasca de recuperació del paisatge. Quasi un capítol monacal, tot i que més agradable. I el dia és redó perquè estem tancat detalls per a dur a terme un intercanvi entre l’Ecomuseu Vernissa Viu i el de la Judicaria. Miquela Geti ha estat durant estos mesos el contacte per Internet. Ara, a la trobada, ens hem conegut i hem fet propostes per a dur endavant l’activitat.

Per la vesprada, anem a Raggiolo, un poble restaurat, tot i que potser excessivament. Sembla un decorat on vagen a rodar una pel·lícula. No hi ha constrastos ni signe d’una deixalla humana del segle XXI, evidentment no compten les antenes. Llevat d’això, res. Allà han recuperat el secat i la producció de derivats de la castanya. L’ecomuseu de la castanya ha estat dut avant pels propis veïns. És una experiència ben diferent a la nostra; ben admirable.

Participants de hui:

Roberto Mariottini, Comunità Montana del Casentino; Mario Spiganti, Servizio CRED Comunità Montana del Casentino; Olga Cerna, Ekomuseum Ruze, Cechia; Francesco Baratti, Ecomuseo dei paesaggi di pietra, Puglia; Donatella Porfido, Ecomuseo del Salzola, Campania; Leonardo Rombai, Saida Grifoni, Università di Firenze; Paola Gaeta, Grazia Isoardi, Munlab, Ecomuseo dell’Argilla di Cambiano, To – Piemonte; Paola Bodio, Giorgio Butterini, Ecomuseo del Chiese, Trentino; Fiorenzo Pistolesi, Ecomuseo della Castagna di Raggiolo, Toscana; La Brigata di Raggiolo, Toscana.

Conclusions: Giangiacomo Martines, Soprintendenza per i Beni Architettonici, per il paesaggio, per il patrimonio storico artistico ed etnoantropologico di Arezzo.

Anuncis