toscana-copia.jpgMai deixarà de sorprendre’m Pau. A la primera de canvi, m’amolla que ha trobat una via de finançament per a algun element de l’ecomuseu, preferibment amb un percentatge compartit; evidentment, és el que nosaltres cercàvem. I amb aquest inici de mascletà, no creieu que la vesprada ha anat a menys. Res d’això. La conversa amb ell es fa amena, interessant. Em fa bé aquesta conversa.

A les 20:00 h hem arribat a Pisa. Diuen els toscans que el seu oli és el millor del món; això és el que resava un cartell gegant a dintre de l’aeroport. Potser no és cert però sí que ho han sabut vendre com a tal. Saben vendre, eixa és la l’avantatge que en porten.

És una estació xicoteta i acollidora, amb una façana de colors vius, on hi han volgut fer constar que aquesta és la pàtria de Puccini. Allà estaven, a la porta, Maurizio, una altra vegada. Puntual, ell és torinés; i extremadament amable. També, Stefania, simpàtica i atenta, com sempre. Hem passat Arezzo i hem aconseguit trobar un lloc on sopar: eren 200 km més amb cotxe, la nit se’ns ha tirat a sobre i no ha estat fàcil trobar-lo. Però aquests italians són una caixa de recursos i, a la tercera telefonada, tot arreglat.

Les dotze ben passades, ben menjats i ja a l’hotel, a un gran llit on ara toca dormir; demà farem una ruta, mentre els membres dels diferents ecomuseus italians decideixen sobre la creació d’una gran xarxa al país. Ells ja pensen fer-ne una, sobre una realitat que s’avança a qualsevol norma -solament alguns territoris italians tenen lleis sobre ecomuseus-; però la fan, com dic, sobre la base de l’existència d’un bon nombre d’ecomuseus arreu de cada regió.

Nosaltres no tenim lleis, la qual cosa significa vies de finançament; tampoc gaire projectes d’ecomuseus. No hi ha massa comunitats amb un contracte amb el seu patrimoni.

En fi, el que deia, demà més.

Anuncis