You are currently browsing vernissaviu's articles.
Diumenge 22 de novembre, entre les 10 i les 14 hores, era la data triada per l’Obra Social de la CAM-VOLCAM per celebrar una trobada virtual del voluntariat de 2009.
El format de la Trobada VOLCAM d’enguany ha sigut totalment nou, ja que s’han a aprofitat les noves tecnologies per a facilitar-ne el seguiment des de qualsevol punt. A més, les activitats desenvolupades a l’Aula Cultural CAM Alacant s’han emés des de l’espai CAM ON (http://www.tucamon.es/) de l’entitat.
A la trobada digital han intervingut 83 usuaris, amb 60 exposicions sobre els diversos projectes finançats per l’Obra Social de la CAM-VOLCAM. L’ecomuseu ha realitzat una presentació, en què ha pogut fer un balanç de les tasques desenvolupades aquest estiu. A més, hi ha hagut reforços com els vídeos i el Quadern de l’ecomuseu; i és que l’ecomuseu al llarg de tot l’estiu passat ha estat oferint setmanalment el relat i les fotografies de les jornades de voluntariat. A la trobada també ha participat el Voluntariat Ecològic de Gandia.
Reportatge del programa Medi ambient, a Punt 2, sobre l’apadinament de tarongers a Carcaixent, on intervé el nostre amic Paco Tortosa.
Aquest estiu, alguns membres de l’ecomuseu Vernissa Viu van realitzar una visita a l’Ecomuseu francés d’Alzen (www.ecomusee.alzen.free.fr).
Va ser molt interessant i bonic trobar una iniciativa molt respectuosa amb el territori, que respirava tranquil·litat i amabilitat cap el paisatge, els costums i una forma de viure no depenent del turisme. Sens dubte, és discret i petit i no és un repte tant complexe com el nostre, però és un exemple de comunicació, de divulgació i de funcionament.
L’ecomuseu té diferents espais, un hort on hi ha aromàtiques, jardí, hortalisses…; una vaqueria on pots ajudar a traure la llet, un espai amb cabrits, una zona d’ovelles on s’explica com s’esquilen i com del cabell de l’ovella s’extrau tot tipus de llana i fils; la casa del ramader i dels habitants de la masia, un porc gegant, una arbreda amb els noms dels arbres autòctons; una zona de jocs pels més petits en les copes dels arbres, tres sales d’exposició temporals on van corrent exposicions relacionades amb el medi ambient i el territori, una petita biblioteca tenda i un restaurant, on serveixen els productes que fan al mateix ecomuseu. Tots els productes els fan allí: formatge, pa, verdures, ous, carns… Una experiència molt generosa i agradable que us recomanem si visiteu l’Ariege, una comarca del sud de França, fronterera amb Catalunya.
Pengem algunes fotos il·lustratives de l’ecomuseu i us convidem que passegeu per la seua web. Aprenem d’altres iniciatives!
Endavant ecomuseu!
Una cita pendent
Una de les accions previstes per al Voluntariat (VOLCAM) d’enguany, per la Custòdia del Territori, es basa en un Acord de Custòdia entre l’Ecomuseu i Juanma, un jove rotoví que cuida i manté uns terrenys de muntanya de propietat familiar. Ell treballa cuidant els monts i terrenys forestals per tal que no es cremen, i fins i tot apagant-los quan arriba el cas, i al seu temps lliure se’n puja al bancal per anar arreglant-ho. Està clar quina és una de les seves estimes directes: la terra, els pins, les carrasques i arbocers, els secans amb els seus marges de pedra aguantant garroferes i oliveres… A voltes a soles, a voltes en companyia d’amics, va refent marges caiguts, esporga els arbres, obrint el pas de tancades i antigues sendes de muntanya.
El lloc es troba dins del poderós Barranc del Garrofer, a la feréstega serra de Marxuquera, al terme de Ròtova. Ocupa els dos costats del barranc en una zona en què els bancals denoten una certa domesticació d’este tros de muntanya, alhora què l’abandonament modern dels usos tradicionals i l’intens cicle d’incendis han deixat els seus trets al paisatge. A la part d’ombria es conserven oliveres i una major fertilitat, per la qual cosa la vegetació natural que es regenera és més rica i diversa que a la part de solana; de fet, es troba en procés d’evolucionar cap una màquia o taca de vegetació avançada. A la zona, els contrastos entre les solanes i les ombries són grans, donant el conjunt riquesa ambiental i paisatgística. Eixe caràcter feréstec i grandiós del barranc està en consonància amb l’escassa accessibilitat del mateix. Accessibilitat que ni pensem a augmentar a costa de minvar o reduir, òbviament, els seus valor implícits.
Un altre tema seria rehabilitar l’antiga senda d’accés al barranc des de la zona de la granja i el Barranc dels Pujos, actualment en desús, mentre que, coses de la vida moderna, al mateix caixer del barranc (de domini públic, imaginem) es va obrir un camí (privat) de vehicles.
Estava previst anar la primera setmana de voluntariat, al mes de juliol. Una vesprada de molta calor de finals de juny vam acompanyar a Juanma, amb Júlio, un amic seu, Jordi, Rebeca, Vicent i jo, per què ens ensenyara el lloc i concretar les tasques a fer. Després tinguérem encara ganetes d’apropar-nos a la cova «de l’Aigua», una altra sucursal fontinal de la Falzia. A pesar de la calor estiuenca ( i l’inevitable suà) ens vam quedar amb una molt bona impressió del lloc i amb la voluntat de tornar per a fer voluntariat al principi de juliol, només acabàrem les sessions formatives, però no va poder ser i ho vam deixar per anar a l’agost. Quan ja teníem tot a punt, l’amenaça de plutjes fortes ens va a fer desconvocar la cita la nit anterior, I, ara ja sí, definitivament, este últim dimarts d’agost, anem amb Juanma al seu bancal custodiat. Per fi! La intenció és començar a refer dos trossos de marge solsit i avançar tot el que puguem.
El primer de tot és sanejar el peu del marge, llevant i separant per tamanys la pedra caiguda. A l’entorn, i des de la solsida va anar passant el temps i han crescut pins i garrofers que intentem conservar, conscients del seu valor i utilitat per se. Caldrà acoblar-se o refer el marge, tenint-los en compte, tot i que supose una aparent feina extra. En quant al garroferet, millor encara, tot i que molt menut, quedarà al peu i a la voreta del pas, o siga que ens imaginem ja el paper que farà (no per tallar-lo i aprofitar la cel·lulosa de la seua forta fusta, precisament, sinó per la companyia de la seva ombra i l’estabilitat que donarà a eixa inestable vora del barranc). A més, seguem i esporguem la vegetació de l’entorn per tal d’afavorir el procés i descobrir i traure molta pedra amagada baix, que també amuntonem per la part superior del marge.
Apurem fins l’hora de fumar i pegar un mosset. Ens pensàvem que ens escaparíem de la calor: estava núvol i corria un poquet l’aire però a mesura que avança el matí els núvols deixen pas al sol i l’aire es va fent humit i xafogós; fa baf!
Donem pràcticament per acabada la jornada de faena però encara tenim temps de fer una breu excursioneta alguns, deixant a Rebeca amb la companyia d’un bon garrofer.
Tornem a reunir-nos tot al peu del marge, i amb bona cosa de calor anem replegant mentre contemplem la faena feta i pensem la manera de poder seguir col·laborant una vegada s’acabe el Voluntariat-VOLCAM. De gana anem sobrats. De quan en quan, per exemple algun diumenge al mes, podem fer comboi per anar a la muntanya a passar-ho bé i posar el nostre “granet”. Tasques n’hi ha moltíssimes i de segur que no ens acabem la muntanya.
25 d’agost de 2009
Una de les accions previstes per al Voluntariat (VOLCAM) d’enguany, per la Custòdia del Territori, es basa en un Acord de Custòdia entre l’Ecomuseu i Juanma, un jove rotoví que cuida i manté uns terrenys de muntanya de propietat familiar. Ell treballa cuidant els monts i terrenys forestals per tal que no es cremen, i fins i tot apagant-los quan arriba el cas, i al seu temps lliure se’n puja al bancal per anar arreglant-ho. Està clar quina és una de les seves estimes directes: la terra, els pins, les carrasques i arbocers, els secans amb els seus marges de pedra aguantant garroferes i oliveres… A voltes a soles, a voltes en companyia d’amics, va refent marges caiguts, esporga els arbres, obrint el pas de tancades i antigues sendes de muntanya.
El lloc es troba dins del poderós Barranc del Garrofer, a la feréstega serra de Marxuquera, al terme de Ròtova. Ocupa els dos costats del barranc en una zona en què els bancals denoten una certa domesticació d’este tros de muntanya, alhora què l’abandonament modern dels usos tradicionals i l’intens cicle d’incendis han deixat els seus trets al paisatge. A la part d’ombria es conserven oliveres i una major fertilitat, per la qual cosa la vegetació natural que es regenera és més rica i diversa que a la part de solana; de fet, es troba en procés d’evolucionar cap una màquia o taca de vegetació avançada. A la zona, els contrastos entre les solanes i les ombries són grans, donant el conjunt riquesa ambiental i paisatgística. Eixe caràcter feréstec i grandiós del barranc està en consonància amb l’escassa accessibilitat del mateix. Accessibilitat que ni pensem que cal augmentar a costa de minvar o reduir, òbviament, els seus valor implícits.
Un altre tema seria rehabilitar l’antiga senda d’accés al barranc des de la zona de la granja i el Barranc dels Pujos, actualment en desús, mentre que, coses de la vida moderna, al mateix caixer del barranc (de domini públic, imaginem) es va obrir un camí (privat) de vehicles.
Estava previst anar la primera setmana de voluntariat, al mes de juliol. Una vesprada de molta calor de finals de juny vam acompanyar a Juanma, amb Júlio, un amic seu, Jordi, Rebeca, Vicent i jo, per què ens ensenyara el lloc i concretar les tasques a fer. Després tinguérem encara ganetes d’apropar-nos a la cova de l’Aigua, una altra sucursal fontinal de la Falzia. A pesar de la calor estiuenca ( i l’inevitable suà) ens vam quedar amb una molt bona impressió del lloc i amb la voluntat de tornar per a fer voluntariat al principi de juliol, només acabàrem les sessions formatives, però no va poder ser i ho vam deixar per anar a l’agost. Quan ja teníem tot a punt, l’amenaça de plutjes fortes ens va a fer desconvocar la cita la nit anterior, I, ara ja sí, definitivament, este últim dimarts d’agost, anem amb Juanma al seu bancal custodiat. Per fi! La intenció és començar a refer dos trossos de marge solsit i avançar tot el que puguem.
El primer de tot és sanejar el peu del marge, llevant i separant per tamanys la pedra caiguda. A l’entorn, i des de la solsida va anar passant el temps i han crescut pins i garrofers que intentem conservar, conscients del seu valor i utilitat per se. Caldrà acoblar-se o refer el marge, tenint-los en compte, tot i que supose una aparent feina extra. En quant al garroferet, millor encara, tot i que molt menut, quedarà al peu i a la voreta del pas, o siga que ens imaginem ja el paper que farà (no per tallar-lo i aprofitar la cel·lulosa de la seua forta fusta, precisament, sinó per la companyia de la seva ombra i l’estabilitat que donarà a eixa inestable vora del barranc). A més, seguem i esporguem la vegetació de l’entorn per tal d’afavorir el procés i descobrir i traure molta pedra amagada baix, que també amuntonem per la part superior del marge.
Apurem fins l’hora de fumar i pegar un mosset. Ens pensàvem que ens escaparíem de la calor: estava núvol i corria un poquet l’aire però a mesura que avança el matí els núvols deixen pas al sol i l’aire es va fent humit i xafogós; fa baf!
Donem pràcticament per acabada la jornada de faena però encara tenim temps de fer una breu excursioneta alguns, deixant a Rebeca amb la companyia d’un bon garrofer.
Tornem a reunir-nos tot al peu del marge, i amb bona cosa de calor anem replegant mentre contemplem la faena feta i pensem la manera de poder seguir col·laborant una vegada s’acabe el Voluntariat-VOLCAM. De gana anem sobrats. De quan en quan, per exemple algun diumenge al mes, podem fer comboi per anar a la muntanya a passar-ho bé i posar el nostre “granet”. Tasques n’hi ha moltíssimes i de segur que no ens acabem la muntanya.
Enllestim la bassa
Hui hem quedat a les 8 a l’entrada d’Alfauir. A poc a poc la gent va arribant, ens distribuïm en cotxes i ens apropem fins a l’inici del camí.
L’accés es fa un poc pesat però, amb un descans abans d’iniciar les tasques, ens hi recuperem. Al davant de nosaltres se’ns presenta el dubte de les tasques, que s’han allargat més del que havíem previst. Tenim ganes, però, d’avançar, acabar-les i veure en un futur proper el resultat cercat.
Hui ha vingut amb nosaltres Vicent Faus, membre del Centre Excursionista de Ròtova, entitat propietària de la bassa i l’entorn, amb qui l’Ecomuseu ha signat un acord de col·laboració per dur a terme estes tasques. Vicent té vacances i s’hi apropa per tirar una maneta, com un voluntari més; des del CER volen comprovar com evoluciona l’aigua (si n’arriba, en quines condicions, etc.) i com està el sol i les parets, ara que ja està pràcticament acabada.
Hui el matí és bastant productiu, la bassa queda pràcticament enllestida, tot i que si hi hagueren hagut més mans de segur que tot haguera restat preparat per la restauració. Treballem amb bastant intensitat. No cal ni dir que la intervenció de Vicent ens ajuda especialment; ell té més experiència i cada cop d’aixada d’ell resulta més efectiu. A la fi n’estem lleugerament satisfets; el treball a la bassa ens ha costat bona cosa però els resultats cada vegada en són més propers.
El final de l’estiu és complicat: els joves apuren els últims dies de l’estiu per preparar els exàmens que tindran els primers dies de setembre. Ho tenim en compte, de cara a properes edicions. També hi ha les festes dels pobles, que des de meitat agost no deixen de donar-se a un poble i un altre dels voltants. I tants altres compromisos.
Havíem previst un voluntariat fins el dia 15 d’agost però l’hem allargat lleugerament, a causa del canvi en els dies d’assistència. Ja tan sols queden un parell de cites. Després caldrà fer balanç i valoracions, a banda d’enllestir les accions complementàries del voluntariat.
18 d’agost de 2009
Després d’una setmana de vacances, aprofitant que són festes de Llocnou, hui hem quedat a les 8 a l’entrada d’Alfauir. A poc a poc la gent va arribant, ens distribuïm en cotxes i ens apropem fins a l’inici del camí.
L’accés es fa un poc pesat però, amb un descans abans d’iniciar les tasques, ens hi recuperem. Al davant de nosaltres se’ns presenta el dubte de les tasques, que s’han allargat més del que havíem previst. Tenim ganes, però, d’avançar, acabar-les i veure en un futur proper el resultat cercat.
Hui ha vingut amb nosaltres Vicent Faus, membre del Centre Excursionista de Ròtova, entitat propietària de la bassa i l’entorn, amb qui l’Ecomuseu ha signat un acord de col·laboració per dur a terme estes tasques. Vicent té vacances i s’hi apropa per tirar una maneta, com un voluntari més; des del CER volen comprovar com evoluciona l’aigua (si n’arriba, en quines condicions, etc.) i com està el sol i les parets, ara que ja està pràcticament acabada.
Hui el matí és bastant productiu, la bassa queda pràcticament enllestida, tot i que si hi hagueren hagut més mans de segur que tot haguera restat preparat per la restauració. Treballem amb bastant intensitat. No cal ni dir que la intervenció de Vicent ens ajuda especialment; ell té més experiència i cada cop d’aixada d’ell resulta més efectiu. A la fi n’estem lleugerament satisfets; el treball a la bassa ens ha costat bona cosa però els resultats cada vegada en són més propers.
El final de l’estiu és complicat: els joves apuren els últims dies de l’estiu per preparar els exàmens que tindran els primers dies de setembre. Ho tenim en compte, de cara a properes edicions. També hi ha les festes dels pobles, que des de meitat agost no deixen de donar-se a un poble i un altre dels voltants. I tants altres compromisos.
Havíem previst un voluntariat fins el dia 15 d’agost però l’hem allargat lleugerament, a causa del canvi en els dies d’assistència. Ja tan sols queden un parell de cites. Després caldrà fer balanç i valoracions, a banda d’enllestir les accions complementàries del voluntariat.
Novena jornada
Dimarts 4 d’agost del 2009
Continuem netejant la bassa que es troba en una finca forestal del Centre Excursionista de Ròtova (i la contornà 
) situada al terme d’Alfauir.
) situada al terme d’Alfauir.Segons anem pujant es nota la senda treballada. No tenim temps de resseguir-la cap al Sister però sembla una neteja del sender local que passa per esta font. El manteniment de la senda es fa necessari, ja que alguns trams ja comencem a omplir-se d’esbarzers.
Nosaltres, a la nostra faena, que encara en tenim molta. Ens calen més braços (amb els seus corresponents cors, que s’estimen el treball comunitari, al qual estem tan desacostumats els moderns habitants del país!).
A l’interior de la bassa no solament es manté humida la terra fangosa, també s’aguanta un rezumall que regalima, segons descobreix Rubén, per un clavill de la paret a prop del final del tub per a on caldria que rajara l’aigua. En lloc d’això, el que observem a la boca del deteriorat tub és un exemplar de cert tamany de gripau comú (Bufo bufo L.) que no ens dóna temps a fotografiar perquè s’amaga ràpidament en sentir-se observat; i, a més, amb artilugis amenaçadors com simplement el que deu de representar en este moment per a la criatura una càmera fotogràfica reflex. Amb aquest ja són cinc el exemplars de gripau comú observats al lloc este estiu, tots de diferents tamanys, la qual cosa i el fet de la presència permanent d’aigua són esperançadors a pesar dels condicionants negatius de cara a rehabilitar la bassa i facilitar la cria d’amfibis.
En tot cas continuarem pujant ací però caldrà intercalar altres llocs i tasques per tal de donar-li més amenitat al Voluntariat, tot allò dintre de les possibitats.
A la vista de les bones noves de la presència d’aigua que degoteja caldrà excavar per descobrir la conducció i averiguar perquè no compleix la seua funció. Per a no variar, una faena ens porta noves faenes, amb la qual cosa el procés s’allarga però l’objectiu final de recuperar la bassa ens motiva a continuar endavant.
Moltes gràcies a tot el Voluntariat, especialment a Aitor, Igor i Rubén.
Dimarts 4 d’agost del 2009
Continuem netejant la bassa que es troba en una finca forestal del Centre Excursionista de Ròtova (i la contornada ) situada al terme d’Alfauir.
Segons anem pujant es nota la senda treballada. No tenim temps de resseguir-la cap al Sister però sembla una neteja del sender local que passa per esta font. El manteniment de la senda es fa necessari, ja que alguns trams ja comencem a omplir-se d’esbarzers.
Nosaltres, a la nostra faena, que encara en tenim molta. Ens calen més braços (amb els seus corresponents cors, que s’estimen el treball comunitari, al qual estem tan desacostumats els moderns habitants del país!).
A l’interior de la bassa no solament es manté humida la terra fangosa, també s’aguanta un rezumall que regalima, segons descobreix Rubén, per un clavill de la paret a prop del final del tub per a on caldria que rajara l’aigua. En lloc d’això, el que observem a la boca del deteriorat tub és un exemplar de cert tamany de gripau comú (Bufo bufo L.) que no ens dóna temps a fotografiar perquè s’amaga ràpidament en sentir-se observat; i, a més, amb artilugis amenaçadors com simplement el que deu de representar en este moment per a la criatura una càmera fotogràfica reflex. Amb aquest ja són cinc el exemplars de gripau comú observats al lloc este estiu, tots de diferents tamanys, la qual cosa i el fet de la presència permanent d’aigua són esperançadors a pesar dels condicionants negatius de cara a rehabilitar la bassa i facilitar la cria d’amfibis.
En tot cas continuarem pujant ací però caldrà intercalar altres llocs i tasques per tal de donar-li més amenitat al Voluntariat, tot allò dintre de les possibitats.
A la vista de les bones noves de la presència d’aigua que degoteja caldrà excavar per descobrir la conducció i averiguar perquè no compleix la seua funció. Per a no variar, una faena ens porta noves faenes, amb la qual cosa el procés s’allarga però l’objectiu final de recuperar la bassa ens motiva a continuar endavant.
Moltes gràcies a tot el Voluntariat, especialment a Aitor, Igor i Rubén.
Esmorzar a la Font dels Llibrells
Després de pujar a la serra de la Cuta per observar la Lluna i de dormir solament unes poques hores, ens fem l’ànim de matinar este diumenge per anar a esmorzar amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova (i de la contornada), que han quedat a la font de Llibrells per tal de veure, sobre el terreny, la forma d’acondicionar una/alguna làmina d’aigua i afavorir la cria de cullerots d’amfibis a la zona.El punt de cria actual es fonamenta en una superfície molt reduïda i exposada. Ja fa anys es va intentar però a penes s’inicià l’acondicionament d’un petit toll de terra, prou permeable 
, que no complia el paper. Altres intents posteriors de conduir el cabal de la font a un dipòsit cilíndric de plàstic per aprofitar l’aigua per a regar plantons no integraren el tema faunístic. Encara que al bidó accedien cullerots i larves de parotets, un cert desconeixement feia desaparèixer moltes generacions d’estes interessants animals quan es buidava totalment el bidó.Un article anterior del Quadern ens informava de la translocació i posterior alliberament al mateix lloc d’uns exemplar de gripauet (o sapillo moteado en castellà), científicament Pelodytes punctatus la passada matinada de la nit de Sant Joan.En arribar a la font, es trobaven esmorzant Joan López, Lluís Català i Vicent Escrivà. Ells havien pujat abans per la senda del Barranc Blanc. Després de pegar un mosset, xarrant d’agricultura i consum “local”/comarcal i d’algunes qüestions puntuals del Voluntariat, baixaren a concretar la possible ubicació d’una futura basseta. En principi la idea és bona. Allò difícil serà materialitzar-la amb trellat i un cert esforç, assumible amb voluntarietat. I en dir trellat volem resumir en esta expresió el fer les coses amb rigor, estima, sensibilitat, conceptes que al cap i a la fi caracteritzen la trajectòria del Centre igual que la voluntarietat del mateix. Esperem que tot vaja d’allò més bé per eixe camí a pesar de les discrepàncies tècniques en concebir la forma i sistema de crear eixa o eixes futures llàmines d’aigua. Mentre passa l’estiu, de moment podem recomanar la lectura d’un manual titulat La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la gestión del paisaje mediterráneo, editat per la Fundació Llar de Mariola el 2007 que ens donarà un poc de llum per madurar l’avinentesa necessària.Després de refrescar-nos a la font vam tornar baixant pel ziga-zaga de la senda cap a la casa dels Garcies, recentment treballada amb molta cura pels companys del GEL i Coscoll, Claudi, Salveta i Simó. Eixe tipus de cura és el que li dóna trellat a tot projecte o actuació com el referit abans.Al baixar cap al riu, parlem d’un altre projecte seriós i de futur, la refeta de l’arcà del barranc. I mitjançant el nostre/vostre Voluntariat. Quasi res! Anem cavil·lant i fem reals els projectes en la mesura que compten amb tu, i ell, i ella, i vosaltres, i ells i elles…
, que no complia el paper. Altres intents posteriors de conduir el cabal de la font a un dipòsit cilíndric de plàstic per aprofitar l’aigua per a regar plantons no integraren el tema faunístic. Encara que al bidó accedien cullerots i larves de parotets, un cert desconeixement feia desaparèixer moltes generacions d’estes interessants animals quan es buidava totalment el bidó.Un article anterior del Quadern ens informava de la translocació i posterior alliberament al mateix lloc d’uns exemplar de gripauet (o sapillo moteado en castellà), científicament Pelodytes punctatus la passada matinada de la nit de Sant Joan.En arribar a la font, es trobaven esmorzant Joan López, Lluís Català i Vicent Escrivà. Ells havien pujat abans per la senda del Barranc Blanc. Després de pegar un mosset, xarrant d’agricultura i consum “local”/comarcal i d’algunes qüestions puntuals del Voluntariat, baixaren a concretar la possible ubicació d’una futura basseta. En principi la idea és bona. Allò difícil serà materialitzar-la amb trellat i un cert esforç, assumible amb voluntarietat. I en dir trellat volem resumir en esta expresió el fer les coses amb rigor, estima, sensibilitat, conceptes que al cap i a la fi caracteritzen la trajectòria del Centre igual que la voluntarietat del mateix. Esperem que tot vaja d’allò més bé per eixe camí a pesar de les discrepàncies tècniques en concebir la forma i sistema de crear eixa o eixes futures llàmines d’aigua. Mentre passa l’estiu, de moment podem recomanar la lectura d’un manual titulat La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la gestión del paisaje mediterráneo, editat per la Fundació Llar de Mariola el 2007 que ens donarà un poc de llum per madurar l’avinentesa necessària.Després de refrescar-nos a la font vam tornar baixant pel ziga-zaga de la senda cap a la casa dels Garcies, recentment treballada amb molta cura pels companys del GEL i Coscoll, Claudi, Salveta i Simó. Eixe tipus de cura és el que li dóna trellat a tot projecte o actuació com el referit abans.Al baixar cap al riu, parlem d’un altre projecte seriós i de futur, la refeta de l’arcà del barranc. I mitjançant el nostre/vostre Voluntariat. Quasi res! Anem cavil·lant i fem reals els projectes en la mesura que compten amb tu, i ell, i ella, i vosaltres, i ells i elles…Després de pujar a la serra de la Cuta per observar la Lluna i de dormir solament unes poques hores, ens fem l’ànim de matinar este diumenge per anar a esmorzar amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova (i de la contornada), que han quedat a la font de Llibrells per tal de veure, sobre el terreny, la forma d’acondicionar una/alguna làmina d’aigua i afavorir la cria de cullerots d’amfibis a la zona.
El punt de cria actual es fonamenta en una superfície molt reduïda i exposada. Ja fa anys es va intentar però a penes s’inicià l’acondicionament d’un petit toll de terra, prou permeable , que no complia el paper. Altres intents posteriors de conduir el cabal de la font a un dipòsit cilíndric de plàstic per aprofitar l’aigua per a regar plantons no integraren el tema faunístic. Encara que al bidó accedien cullerots i larves de parotets, un cert desconeixement feia desaparèixer moltes generacions d’estes interessants animals quan es buidava totalment el bidó.
, que no complia el paper. Altres intents posteriors de conduir el cabal de la font a un dipòsit cilíndric de plàstic per aprofitar l’aigua per a regar plantons no integraren el tema faunístic. Encara que al bidó accedien cullerots i larves de parotets, un cert desconeixement feia desaparèixer moltes generacions d’estes interessants animals quan es buidava totalment el bidó.Un article anterior del Quadern ens informava de la translocació i posterior alliberament al mateix lloc d’uns exemplar de gripauet (o sapillo moteado en castellà), científicament Pelodytes punctatus la passada matinada de la nit de Sant Joan.
En arribar a la font, es trobaven esmorzant Joan López, Lluís Català i Vicent Escrivà. Ells havien pujat abans per la senda del Barranc Blanc. Després de pegar un mosset, xarrant d’agricultura i consum “local”/comarcal i d’algunes qüestions puntuals del Voluntariat, baixaren a concretar la possible ubicació d’una futura basseta. En principi la idea és bona. Allò difícil serà materialitzar-la amb trellat i un cert esforç, assumible amb voluntarietat. I en dir trellat volem resumir en esta expresió el fer les coses amb rigor, estima, sensibilitat, conceptes que al cap i a la fi caracteritzen la trajectòria del Centre igual que la voluntarietat del mateix. Esperem que tot vaja d’allò més bé per eixe camí a pesar de les discrepàncies tècniques en concebir la forma i sistema de crear eixa o eixes futures llàmines d’aigua. Mentre passa l’estiu, de moment podem recomanar la lectura d’un manual titulat La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la gestión del paisaje mediterráneo, editat per la Fundació Llar de Mariola el 2007 que ens donarà un poc de llum per madurar l’avinentesa necessària.
Després de refrescar-nos a la font vam tornar baixant pel ziga-zaga de la senda cap a la casa dels Garcies, recentment treballada amb molta cura pels companys del GEL i Coscoll, Claudi, Salveta i Simó. Eixe tipus de cura és el que li dóna trellat a tot projecte o actuació com el referit abans.
Al baixar cap al riu, parlem d’un altre projecte seriós i de futur, la refeta de l’arcà del barranc. I mitjançant el nostre/vostre Voluntariat. Quasi res! Anem cavil·lant i fem reals els projectes en la mesura que compten amb tu, i ell, i ella, i vosaltres, i ells i elles…
Després de pujar a la serra de la Cuta per observar la Lluna i de dormir solament unes poques hores, ens fem l’ànim de matinar este diumenge per anar a esmorzar amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova (i de la contornada), que han quedat a la font de Llibrells per tal de veure, sobre el terreny, la forma d’acondicionar una/alguna làmina d’aigua i afavorir la cria de cullerots d’amfibis a la zona.
El punt de cria actual es fonamenta en una superfície molt reduïda i exposada. Ja fa anys es va intentar però a penes s’inicià l’acondicionament d’un petit toll de terra, prou permeable , que no complia el paper. Altres intents posteriors de conduir el cabal de la font a un dipòsit cilíndric de plàstic per aprofitar l’aigua per a regar plantons no integraren el tema faunístic. Encara que al bidó accedien cullerots i larves de parotets, un cert desconeixement feia desaparèixer moltes generacions d’estes interessants animals quan es buidava totalment el bidó.
Un article anterior del Quadern ens informava de la translocació i posterior alliberament al mateix lloc d’uns exemplar de gripauet (o sapillo moteado en castellà), científicament Pelodytes punctatus la passada matinada de la nit de Sant Joan.
En arribar a la font, es trobaven esmorzant Joan López, Lluís Català i Vicent Escrivà. Ells havien pujat abans per la senda del Barranc Blanc. Després de pegar un mosset, xarrant d’agricultura i consum “local”/comarcal i d’algunes qüestions puntuals del Voluntariat, baixaren a concretar la possible ubicació d’una futura basseta. En principi la idea és bona. Allò difícil serà materialitzar-la amb trellat i un cert esforç, assumible amb voluntarietat. I en dir trellat volem resumir en esta expresió el fer les coses amb rigor, estima, sensibilitat, conceptes que al cap i a la fi caracteritzen la trajectòria del Centre igual que la voluntarietat del mateix. Esperem que tot vaja d’allò més bé per eixe camí a pesar de les discrepàncies tècniques en concebir la forma i sistema de crear eixa o eixes futures llàmines d’aigua. Mentre passa l’estiu, de moment podem recomanar la lectura d’un manual titulat La conservación de los anfibios en el Parque Natural de la Sierra de Mariola a través de la gestión del paisaje mediterráneo, editat per la Fundació Llar de Mariola el 2007 que ens donarà un poc de llum per madurar l’avinentesa necessària.
Després de refrescar-nos a la font vam tornar baixant pel ziga-zaga de la senda cap a la casa dels Garcies, recentment treballada amb molta cura pels companys del GEL i Coscoll, Claudi, Salveta i Simó. Eixe tipus de cura és el que li dóna trellat a tot projecte o actuació com el referit abans.
La veritat és que ja tocava refer este tros de senda (reobert pel C.E.R.. després del foc del 1991, amb motiu d’una marxa de regularitat de la Federació Valenciana de Muntanyisme). L’estassada selectiva dels voltants de la senda així com l’aprofitament dels restes al llocs on aprofita està feta amb molta cura i estima, fet que contrasta amb la neteja del primer tros de senda del barranc, què forma part del PR-100 i refet últimament per alguna quadrilla desconeguda sense massa miraments (amb acumulació de restes arreu i per sobre la vegetació viva i abarrancament del pis de la senda), tot i que travessa enclaus de gran valor com per exemple una microreserva de flora. Es tracta d’un fet observable a simple vista mentre passegem de baixada. Al mig dels dos trams tan diferents està la Casa dels Garcia, propietat del C.E.R. on descansem una estona mentre ens fem un cafè i obrim les finestres per tal de ventilar-la.
Al baixar cap al riu, parlem d’un altre projecte seriós i de futur, la refeta de l’arcà del barranc. I mitjançant el nostre/vostre Voluntariat. Quasi res! Anem cavil·lant i fem reals els projectes en la mesura que compten amb tu, i ell, i ella, i vosaltres, i ells i elles…
Dissabte a la vesprada, amb una ponentada forta, i mitja comarca de festes (ací al costat, per exemple, els Moros i Cristians de Ròtova, i el 3er Més que Rock a Benifairó de la Valldigna), l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni (http://www.ca.wikipedia.org/wiki/Llocnou_de_Sant_Jeroni), amb la col•laboració de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (http://www.astrored.net/astrosafor/), va promoure una activitat d’observació de la Lluna, amb telescopi, des de la serra de la Cuta (que no pas al seu cim, com es podria pensar mirant rapidet el cartell.
Enguany es recorda la fundació al 1609 del municipi, amb tot un desplegament d’activitats de tota mena al llarg de l’any. A més, 2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia. Així, conjuntant els dos fets i sense massa miraments alhora, es va promoure i organitzar, ens imaginem, l’esdeveniment. La participació va estar massiva: va vindre gent de totes les edats, i tant del poble com de la contornada. Alguna companyia també del nostre Col•lectiu Vall de Vernissa, com ara Frederic i la seua dona. La gran majoria dels i de les participants van ser puntuals a la cita, a les huit de la vesprada, però l’espera es va allargar inexplicablement una mitja horeta. Mentre esperàvem, ens assabentàvem de què l’observació amb telescopi de la Lluna, prevista al Bancal de la Creu, es traslladava a la Mina per qüestions tècniques d’accessibilitat, la qual cosa llevava un poquet d’alicient a l’esdeveniment . La pujada va estar calorosa i lenta, però amb conversa i vistes amenes. L’espectacle de la posta del sol cap a la Vall Blanca, la Costera i més enllà, amb cel vermell de ponent va resultar tot un espectacle, en plena pujada al Bancal de la Creu per l’ombria de la Serra. La senda, refeta este hivern pels amics de Bruc (enllaçats al nostre Quadern) i del GEL, fins i tot amb algun seient de pedra i taulells (que es quedaven menuts amb la concorrència), ens ajuda a fer del recorregut, tot un passeig, fins i tot de nit. Arribats al punt més alt: el Bancal de la Creu, rejuntada tota la gran colla i prenent forces, resseguírem la senda cap a la Font del Frare, ja de nit i amb molta pedra (“totes les pedres ixen de nit” com ens recordava una dona simpàtica), amb les llums de les llanternes enceses. El recorregut humà, serpentejant per la baixada, semblava una mena de cuc de llum estrany que intentàrem amb poc d’èxit fotografiar.
Refrescant i concorreguda font del Frare amb seients i tot!
En menys d’un quart d’hora ja estem a l’explanada de la Mina amb grans cues per tal de mirar amb telescopis. Com que una cua és més menuda (ens imaginem per què, però no importa ), ens decidim per ella. Al cap i a la fi, per a ser la primera volta que miràvem la Lluna amb telescopi, tampoc era per a tant, és a dir, la potència del mateix ens recordava prou a la visió amb els nostres llarga vistes batalladors.
La colla és gran. Molts grups prefereixen replegar forces sopant i esperant a mirar la Lluna (amb telescopi) després. La fam d’activitats semblants que tenim, fa desitjable aprofitar i repetir-les més sovint.
Nosaltres ens acomiaden de Juanfe i companyia ja que demà matinet hem quedat a la Font dels Llibrells amb la gent del Centre Excursionista de Ròtova per tal de cavil•lar la creació d’alguna basseta per a millorar la cria i reproducció de gripauets. Baixada silenciosa i solitària, amb Pekas desnugat tot content . Ja pel camí, per darrere de la Serra apareix Júpiter. La llum de la Lluna ens il•lumina sobradament fins al poble. Un passeig inusual que caldrà repetir.
José Mª Peiró
Enllestim un nou espai de treball
El Col·lectiu està preparant el que serà la seua primera seu i el despatx des d’on treballarà el grup gestor de l’ecomuseu. Durant aquestes setmanes esperem tenir enllestit l’espai de treball i reunió, per poder continuar els projectes que duem entre mans. Una vegada reunida la documentació i el material, ara cal posar-hi ordre i amoblar-lo.
El despatx serà l’espai administratiu de l’ecomuseu, des d’on continuarem gestionant amb major comoditat projectes com El Llibre de projectes i custòdia, el voluntariat o les properes sol·licituds de subvencions. Esperem la vostra visita i ajuda.
La seu està situada a la casa de la cultura de Llocnou de Sant Jeroni (carrer Major, 3) i solem estar-hi pels matins, entre setmana.
El Col·lectiu Vall de Vernissa està preparant el que serà la seua primera seu i el despatx des d’on treballarà el grup gestor de l’ecomuseu. Durant aquestes setmanes esperem tenir enllestit l’espai de treball i reunió, per poder continuar els projectes que duem entre mans. Una vegada reunida la documentació i el material, ara cal posar-hi ordre i amoblar-lo.
El despatx serà l’espai administratiu de l’ecomuseu, des d’on continuarem gestionant amb major comoditat projectes com El Llibre de projectes i custòdia, el voluntariat o les properes sol·licituds de subvencions. Esperem la vostra visita i ajuda.
La seu està situada a la casa de la cultura de Llocnou de Sant Jeroni (carrer Major, 3); solem treballar-hi pels matins, entre setmana.
Dimarts 28 de juliol del 2009
Tornem a matinar per a fer jornada de voluntariat a la bassa del Centre (Excursionista de Ròtova i de la contornada).
El dia acompanya ja què està núvol i corre un aire fresc. Deixem el Camí del Racó de l’Esperança (quin nom més rotund i interessant!) i ens enfilem costera amunt per l’empinada i desfeta senda que puja a la font del Sister. En l’esforçat trescar amb el pes de cabassos i ferraments parem a notar indicis del plugim d’anit amb algun caragol travessant la senda així com la verdor de molses reviscolades. També s’aprecia l’avanç de l’estassada o desbroç (no del tot encertat) a l’entorn de la senda al llarg de tot el tram que gastem per tal d’anar a la bassa.
Com ja sabeu, i com crec que ens deia Rebeca, no anem a prendre el bany, no,… Però això, la cosa no deixa de tindre el seu alicient, al pensar en el nostre granet de cara a rehabilitar en un futur proper esta bassa i afavorir o millorar l’ús i la conservació del seu entorn, una pinada relativament avançada en antics bancals de muntanya on persisteixen bons i útils garrofers.
Continuem avançant en les tasques de neteja de la bassa i els voltants, traguent fora cabassades de terra i fang, pedres, runa. Les pedres les anem amuntonant de cara al seu posterior ús en la refeta de marges de pedra seca de l’entorn. La terra en fa un bon paper per tal d’accelerar la degradació o pseudo-compostatge dels restes vegetals que anem amuntonant. Una bona manera, trobem, d’eliminar els residus (com es diu tècnicament) per mitjans manuals.
La runa de vidres, llaunes i restes de pots de refrescs caldrà baixar-la al corresponents contenidors. La troballa d’algún tros de ceràmica, relativament moderna, ens desperta l’instint arqueològic. L’ecològic s’afiança amb la translocació de més murteres i fins i tot algun gripau jove que es trobava estiuejant a l’interior de la presó que representa la bassa buida.
La jornada transcorre viva i mogudeta, intercanviant ferramentes i tasques per tal de no avorrir-nos i conèixer més possibilitats de treball. De quan en quan un glopet d’aigua fresca, i a meitat de jornada l’esmorzar, representen el “temps morts” que demana l’equip per tal de jugar d’allò més bé que hi pot i hi sap.
Per a no variar, la suadeta val la pena, tant personalment com col•lectivament, la qual cosa és positiva des de diferents punts de mira. Tot això, a més, acaba despertant la estima pel treball comunitari, i si no està clar, ànim i tasteu, tasteu!
A tot el Voluntariat per la custòdia del territori, moltes gràcies, i especialment a: Aitor Llopis, Igor Llopis, Jordi Puig, José Martínez, Rebeca Pascual, Rubén Costa i Vicent Escrivá.
José Mª Peiró
